TOT COSTA

El gol de Dembelé

Va ser un partit rodó de Dembélé? No, va ser un bon punt de partida

JORDI COSTA
JORDI COSTA

El gol de Dembélé al Chelsea pot semblar una anècdota en comparació amb l’actuació de Messi, que no només va marcar tres dels quatre gols culers en l’eliminatòria sinó que va tenir el gest diví d’aparèixer en els moments clau del partit: esmicolar el pla previst -pels dos equips- al minut dos i apaivagar la inquietud per la lesió de Busquets anotant el 3-0 a l’acte. Però, per sort, que Messi faci de salvavides del Barça no és nou i, en canvi, sí que em sembla rellevant que l’aposta per la titularitat de l’extrem francès sortís bé a Valverde.

Té gràcia, perquè el gol de Dembélé també és, en gran part, fill d’una obra mestra de Messi, que va robar una pilota al mig del camp, va accelerar per eliminar rivals i, a última hora, va decidir posar la pausa necessària per socialitzar l’èxit. Però va, fem l’esforç de no reduir-ho tot al millor jugador de la història. Perquè ja sabíem que Dembélé obriria el camp i que seria atrevit a l’hora d’encarar però, a més, el francès va triar el millor moment per aprovar una assignatura que li costa: la decisió, la potència i la localització del seu xut no són habituals en un rematador generalment discret. I encara una altra: el sacrifici defensiu. Dembélé va patir amb la vocació atacant de Marcos Alonso, però no se’n va desentendre i fins i tot va ser puntual per evitar un gol cantat del magnífic carriler del Chelsea.

Va ser un partit rodó de Dembélé? En absolut. És un bon punt de partida el seu rendiment en la primera gran cita de què participa? Totalment. Per a ell i per a l’equip. Perquè ara no amagarem que eren pocs els que confiaven que Valverde apostaria de sortida per un tercer davanter, per anar a buscar el coll del Chelsea. Perquè en molts moments de la temporada, particularment fora de casa, el tècnic blaugrana s’havia mostrat més partidari del quart migcampista que li dóna certeses posicionals i defensives. I si dimecres hagués sortit malament, s’hauria carregat de raons per aferrar-se al 4-4-2.

Que consti que, filosòficament, em semblaria molt natural que el Barça renunciés a un davanter per reforçar el mig del camp i potenciar la circulació de pilota. Però ara que les alternatives són André Gomes o Paulinho, crec que d’això ens en podem anar oblidant. I si, com sembla, Iniesta acaba fent les maletes al final de la temporada, encara més. En aquest escenari, tot i que els tridents tendeixen a desequilibrar els equips, benvingut sigui el creixement de Dembélé perquè el Barça senti que amb el 4-3-3 encara és competitiu.