TOT COSTA

Narcisisme i feblesa

El pitjor del ‘no’ de Griezmann al Barça no és, paradoxalment, la pèrdua futbolística que suposa no incorporar un dels millors davanters del moment sinó tot el que ha rodejat una operació que s’ha anat torçant fins a convertir-se en la segona plantufada sideral, juntament amb la de Neymar, en menys d’un any.

No és tolerable que un narcisista malcriat jugui amb la imatge de dues institucions centenàries en una subhasta televisada en prime time. Griezmann és molt lliure de triar però no és Lebron James, i l’hauria de fer reflexionar que, sense ser ni de lluny el millor del seu gremi, ha muntat una xarlotada que ni tan sols Messi no s’hauria atrevit a perpetrar. Per arrodonir l’esperpent, un futbolista icònic del club perdedor produeix l’opereta i la promociona amb crispetes tot i saber-ne el desenllaç. Una patinada de Piqué, un emprenedor de ment privilegiada que ignora que, per ser empresari de comunicació, no n’hi ha prou de ser empresari sinó que també s’ha de saber comunicar. Com que el seu barcelonisme és inqüestionable, imagino que quan ens expliqui la jugada entendrem el que ara no entenem: que hagi fet passar els seus interessos empresarials per davant dels del club.

Aquest només és un símptoma més del més greu de tot: la feblesa institucional que transmet el que fa no gaire temps era el club de referència al món. Al Barça d’avui, els futbolistes fan el que els rota. Ho vam comprovar l’1-O i ho vam confirmar amb l’episodi Griezmann: la llotja no té cap potestat sobre el vestidor.

També està en dubte la capacitat de gestió del president i del director general del club, que es van posar al capdavant d’una operació treballada de lluny i que no han sabut rematar acabant de seduir un futbolista que donaven per fitxat des de fa mesos. Si Griezmann ha passat del Barça només perquè a l’Atlètic li donen molts més calers, tal dia farà un any. Però al si de l’entitat blaugrana es respira la sensació que no l’han lligat tan curt com han fet els gestors matalassers al tram final de la negociació.

La credibilitat de la junta barcelonista està tan qüestionada en tots els apartats que, ara mateix, només se m’acut implorar-los que no tinguin un atac d’histèria com el de l’estiu passat. Cap fred. La desil·lusió per l’expectativa que havien generat, al culer ja no l’hi treu ningú. Però a la plantilla actual li cal més un migcampista de referència que un davanter que no sabíem ben bé on posaríem. Cal una mica de criteri i, si pot ser, que no ens tornin a aixecar la camisa.

Etiquetes