Ni plantejar-s’ho

Fins fa un any, guanyar dues Lligues de Campions seguides semblava impossible. Des que existeix el format actual, ho havia intentat tothom, inclòs el Barça de Guardiola, i no se n’havia sortit ningú fins que el Reial Madrid de Zinedine Zidane ho va aconseguir a Cardiff. I si avui repeteix a Kíev, el palmarès els situarà a l’altura de l’Ajax de Cruyff o el Bayern de Beckenbauer. La qüestió és que no hi ha gaire gent de menys de cinquanta anys que sàpiga si aquells equips jugaven un futbol molt o poc delicat, però la història -posem d’aquí cinquanta anys- dirà que el Reial Madrid actual ha estat un equip dominador, tot i que els que l’estem vivint -i patint- sabem que no és així.

Els blancs tenen, per tant, una oportunitat única d’establir una marca que difícilment ningú igualarà en el futbol modern. I precisament per això m’ha sorprès que s’hagi incidit tant en la fam del Liverpool en comparació amb la del Reial Madrid. Fins al punt que han fet emprenyar l’immutable Zidane. Perquè una cosa és que els anglesos tinguin més il·lusió -cap jugador de la plantilla ha jugat una final de Champions-, però el premi que persegueixen els blancs és gairebé tan gran com la pressió que ells mateixos s’han posat damunt.

Mentre aquí debatem si l’hipotètic èxit europeu dels blancs resta al doblet blaugrana, a Madrid ho han apostat tot a una carta. Si la pròxima matinada passen per la Cibeles, ningú no els retraurà haver-se desconnectat de la Lliga des del principi o la humiliant eliminació de la Copa a mans del Leganés. Particularment, em sembla que aixecar una altra orelluda no compensa nou mesos d’irregularitat i d’absència d’espectacle, però imagino que el madridisme no deu pensar igual des de l’Olimp europeu. I a mi el que em meravella dels blancs no és tant la seva capacitat per guanyar sinó que ni tan sols es plantegin la possibilitat de perdre.

Deu ser el costum triomfador o potser que veuen en el Liverpool una amenaça relativa. El Reial Madrid de fa un any a Cardiff em semblava un equip molt més consistent i convincent que el d’aquesta temporada, però, alhora, el Juventus també tenia més entitat que el Liverpool. La capacitat de la davantera red de generar un ensurt a qualsevol és tan coneguda com, en general, s’ignora la mediocritat individual de la resta de l’onze de Klopp. Qualsevol guió que passi per un partit controlat ens porta a una victòria blanca segura. I si no és així, probablement també. Confiem en aquell quart d’hora boig amb què el Liverpool es va carregar el City. Però, si voleu sopar, no hi confieu gaire.