Saber perdre

Periodista De Catalunya RàdioL’Espanyol havia fet una eliminatòria de Copa del Rei per estar-ne orgullós. No només va trencar la ratxa d’imbatibilitat del Barça amb la victòria al partit d’anada, sinó que va mantenir la resistència a la tornada molt més enllà del que cap pronòstic sensat hauria previst, atesa la diferència de potencial. Tan enllà, que va invocar la versió més intensa de Messi i no va deixar respirar el Barça fins al xiulet final. És més, en la seva rebel·lia, els pericos fins i tot van deixar a la vista problemes a l’hora de controlar el partit que el Barça faria bé de revisar de cara a episodis més exigents.

En tot cas, em van semblar 180 minuts disputats amb tanta intensitat com esportivitat pels dos costats, fins que ahir el consell blanc-i-blau va pixar fora de test. Confesso que no vaig entendre les paraules de Busquets sobre la celebració perica de l’anada, per a mi totalment comprensible, i que sovint tinc la impressió que Piqué s’excedeix en la seva activitat recreativa preferida: tocar el voraviu als rivals.

Fins i tot diria que no va saber guanyar si no fos perquè la polèmica expressió “Espanyol de Cornellà” ja l’havia fet servir fa una setmana i, aleshores, ningú es va queixar. Ara bé, en la seva denúncia surrealista a la Comissió Antiviolència -perquè és una denúncia encara que primer tiressin la pedra i després amaguessin la mà batejant-la com a “sol·licitud d’investigació”- l’Espanyol acusa Piqué de xenofòbia, i Busquets, de generar violència i intolerància.

I ja em sembla estrafolària l’argumentació -que et pots permetre a la barra d’un bar però no en un comunicat oficial- segons la qual atribueixen a Piqué la voluntat de menysprear Cornellà, i hi barregen una sèrie de consideracions sociològiques del tipus que hi viuen “famílies lluitadores i treballadores amb arrels a tot Espanya”. Però encara em sembla més irresponsable frivolitzar amb la xenofòbia. Que Piqué busca provocar? És evident. Però em pregunto d’on treuen i qui es fa responsable de la resta de la interpretació lliure.

Si jo fos perico em sabria greu que els gestors de l’entitat no hagin estat a l’altura dels futbolistes i l’entrenador. Van deixar-ho tot al camp, van acceptar l’eliminació, i fins i tot van teixir un discurs de derrota, intel·ligent i molt legítim, que els reforça. M’imagino tres directius fent el cafè, enrabiats per la llengua esmolada de Piqué, i engegant a rodar tot el saber perdre que havien demostrat els seus representants a la gespa. I d’aquí nou dies tornem a tenir derbi, aquest sí, ben escalfadet. Una llàstima.