03/11/2018

Que no se’ns trenquin les joguines

2 min

BarcelonaQuan parlem de joguines futbolístiques trencades, és inevitable no pensar, per proximitat en el temps, en Bojan Krkic. El davanter de Linyola continua sent el màxim golejador històric del futbol base blaugrana i en el seu cas, temps era temps, sí que va tenir l’oportunitat de provar-se al primer equip. I ho va fer tan bé-d’entrada- que es va convertir en una de les poques alegries de l’últim Barça de Rijkaard, però no va poder sostenir el seu rendiment en el temps i ara juga a la Segona Divisió anglesa. La seva eclosió i posterior caiguda exemplifica com pot ser de perillós convertir-se en la taula de salvació d’un club gran quan van maldades. I em temo que a Vinicius li pot passar el mateix.

L’extrem brasiler és, potencialment, una estrella. Té desequilibri i gol, dues de les virtuts més buscades en el futbol, però que tothom parli d’ell quan el Madrid fa aigües no pot ser bo. Ara per ara, el seu únic recorregut a l’escena europea és un bon partit a Melilla, cosa que no és cap aval per convertir-se en el salvador d’un equip que ha guanyat tres Champions en quatre anys. Em nego a creure que Lopetegui no el fes jugar només per tossuderia o per marcar perfil davant el seu president, sinó que no el devia veure prou madur per afrontar l’exigència contínua que demana un club d’aquesta magnitud.

Tant de bo no segueixi el mateix camí que Robinho, a qui van equiparar a Messi després d’un bon partit a Cadis. Ni de Marco Asensio, un altre projecte d’enorme futbolista, a qui van fer creure abans d’hora que havia de ser titular perquè era el cromo nou o perquè el seu fitxatge va ser un gol per l’escaire al Barça.

Aquí, Valverde se’n va a l’altre extrem. Si un futbolista jove no li demostra que és millor que els que té al primer equip, no se sent amb l’obligació de donar-li oportunitats, ni que sigui pensant en el futur. I així correm un altre perill: que es floreixi al filial o, encara pitjor, que foti el camp a un altre club on el salt al professionalisme no sembli tan difícil.

En una entrevista a El País, Bojan diu que se sent un afortunat perquè ha pogut jugar a la Roma, al Milan o a l’Ajax, i que valora més parlar quatre llengües que no pas haver guanyat més títols. Per la seva banda, Gerard Deulofeu assegura que agraeix ser al Watford perquè al Barça li va pesar l’ombra de la comparació amb Messi. I a mi em sembla que hi ha d’haver un terme mitjà, entre les expectatives prematures i ignorar-los, que eviti que els joves més prometedors se’ns acabin espatllant pel camí.

stats