El culer ‘pijo’

El Barça té avui diversos reptes, que assolirà d’un plegat en cas de victòria. Un d’històric -guanyar dos cops al Bernabéu la mateixa setmana-, un d’estadístic -el balanç dels clàssics s’ha igualat a 95 victòries, quan els blancs havien anat sempre al davant-, i un parell, els més importants, de conjunturals: acabar d’ensorrar anímicament el Reial Madrid, tot i que els blancs són el club amb més capacitat per rearmar-se moralment, i sentenciar virtualment la Lliga. I sí, de passada millorar les sensacions futbolístiques que va deixar l’equip dimecres tot i el contundent 0-3 que el va classificar per a la final de Copa.

L’actuació blaugrana només és rescatable des de l’eficàcia: dues rematades i tres gols. Impossible treure’n més rendibilitat. I, com va dir Valverde, no es pot demanar tot: si l’equip va a Lió, mostra autoritat però no transforma en gol cap dels 25 xuts a porta, n’hi ha que es lamenten tant com ens queixem uns altres si va al Bernabéu i fa exactament el contrari.

Que el Barça de Valverde és un equip eminentment pragmàtic no és cap novetat. Però, fins i tot si jugues amb la intenció que el partit no es trenqui i que no hi passin gaire coses, no es pot considerar una bona notícia que el porter sigui el teu jugador més destacat.

Debatent si ens ha d’importar el com després de guanyar al Bernabéu, el meu company Santi Giménez va definir el perfil de culer que considera que sí com a pijo. I té part de raó que ens hem malacostumat a guanyar en terreny blanc amb una facilitat que topa amb la realitat històrica. De fet, és probable que tornin els temps en què guanyar a Chamartín sigui un èxit sense pal·liatius i que ja no ens puguem permetre aquest tipus de debats de nou ric, però acabar un partit amb la sensació que no només has sigut superior al rival en el marcador és una exigència que t’has d’imposar si fas bandera de tenir un estil que et fa únic.

La primera part que va fer dimecres el Barça l’hauria pogut signar perfectament l’Atlètic de Madrid de Simeone i, en aquest sentit, celebro que Valverde, Piqué o fins i tot el vicepresident Jordi Mestre veiessin el mateix partit que jo: molt pràctic, gens lluït.

Mirant-ho pel costat positiu, igual que jo penso que no es pot deixar aquesta imatge poruga davant el Madrid més mediocre dels últims anys, allà es poden desesperar perquè un Barça de serveis mínims els en va clavar tres a casa seva. Però passi el que passi aquesta nit, i ja em podeu dir pijo, tornaré a no tenir-ne prou mirant el marcador.