El desplegable de Setién

Quan Valverde es va trobar sense davanters disponibles a l’inici de temporada, va abaixar la mirada cap al planter per primer cop en dos anys i va cantar bingo amb Ansu i Carles Pérez. Un encert que no apaivaga la ben guanyada fama de l’extècnic blaugrana d’ignorar sistemàticament els productes de La Masia. En canvi, Quique Setién va aterrar prometent oportunitats per als nanos però, ara per ara, es limita a asseure’ls al fons de la banqueta.

Em va cridar l’atenció el discurs de Setién el dia de la seva presentació, en què va explicar que volia donar joc als joves perquè això generaria una energia nova també entre els més veterans, i em decep que s’hagi evaporat en tan poques setmanes. Riqui Puig ha desaparegut d’escena arran d’una mala actuació a Eivissa. A continuació va treure el cap pel primer equip Collado, que només va tenir sis minuts intranscendents a Mestalla, i ahir ja va ser substituït a la convocatòria per Rey Manaj, un davanter acabat de fitxar de l’Albacete i que veu el seu nom al costat del de Messi quan només ha jugat 135 minuts amb el filial. Però no sembla que cap dels esmentats tingui opcions d’aportar la seva energia per més que Setién només tingui disponibles 15 jugadors sèniors.

I el cas que demostra de manera més flagrant que les jerarquies són inamovibles és el d’Araújo. Amb la sortida de Todibo, el central uruguaià s’ha situat com a teòric quart central del primer equip i avui, en absència del sancionat Lenglet, serà a la banqueta com ja hi va ser diumenge passat a Sevilla. En teoria és el que toca però, si no pensen comptar amb ell tot i el lamentable estat de forma d’Umtiti -sorprenentment defensat ahir pel tècnic-, haurem de convenir que res no ha canviat: que els nanos serveixen per acabar d’omplir convocatòries però no per aportar-hi res. Amb Valverde i, de moment, també amb Setién, juguen els que han de jugar, i Déu nos en guard d’importunar l’oasi del vestidor capgirant l’ordre establert fins i tot quan la cosa clama al cel.

Anys enrere, Zubizarreta va argumentar que la plantilla del Barça seria tan curta o llarga com ho fos el desplegable format pels jugadors del filial. I ara que la manca d’efectius és desesperada, com a mínim es podria aprofitar l’adversitat per saber de quina pasta estan fets els joves. Perquè si mai no trobem el moment d’invertir en el futur, continuarem atrapats en aquest present angoixant en què pidolem al Getafe, al Betis o a l’Alabès que ens venguin productes que no voldríem ni a les segones rebaixes.