La falsa bassa d’oli

BarcelonaQue Quique Setién afirmi que el vestidor del Barça és una bassa d’oli només té dues lectures possibles: o ens vol aixecar la camisa, en un intent lloable de transmetre una falsa sensació de calma interna, o bé és el personal que l’envolta el que l’enganya a ell. Seria reconfortant quedar-nos amb la primera opció, però em temo que la segona pren força quan no fa ni dos mesos que el càntabre va aterrar.

S’entén que, després d’una derrota dolorosa com ho és sempre perdre contra el Madrid, tot es magnifica. Cal, per tant, inscriure en aquest marc i passar pel sedàs de l’egoisme dels futbolistes les mostres de discrepància amb els mètodes i els coneixements de l’entrenador que emanen del vestidor. Però existeixen, i seria sorprenent que, si les crítiques arriben a l’exterior, l’entrenador no fos conscient que té companys de viatge que el qüestionen de portes enfora.

Però sobretot s’han magnificat les reaccions -histriòniques però venials en un partit de futbol- que va tenir Eder Sarabia a la banqueta del Bernabéu davant les errades que cometien els seus futbolistes. Perquè, acceptant que a Can Barça no estem acostumats al seu perfil agressiu i que la imatge no és la millor, explica força bé com està l’equilibri de poders a l’entitat que patim per com s’hauran pres els futbolistes els exabruptes del seu segon entrenador i, sobretot, si deixaran ferides obertes de cara al futur.

És una mostra de la honestedat de Setién que s’hagi disculpat per una escena que no considera escaient a l’entitat que representa, però alhora crec que no calia. I també és innecessari que el club s’hagi afanyat a demanar a Sarabia que atenuï la seva actitud a la banqueta. No fos cas que la pell fina dels jugadors necessités una visita al dermatòleg. I no fos cas que, un cop canviat l’entrenador, algú pogués pensar que els futbolistes tampoc no estan a l’altura que els suposem. O la directiva.

Perquè, mentre debatem sobre si Setién està decebut amb el que s’ha trobat al vestidor, si els futbolistes consideren que el seu entrenador no té prou nivell per ensinistrar-los o si el segon entrenador gesticula massa, ens oblidem d’assenyalar la llotja, que és on s’ha permès, per incompetència o per inacció, que l’equip s’hagi convertit en un parvulari. I fora bo que, mentre dissenyen l’estratègia per allargar -via referèndum- un mandat agonitzant, la directiva abandonés per un cop el servilisme vers els jugadors i blindés l’entrenador que van triar a mitja temporada. Perquè és l’únic que els queda.