Un home lliure
Discrepo de Gerard Piqué quan afirma que un mitjà de comunicació comandat per esportistes, i sense la intervenció de periodistes, és més interessant que un de convencional. I no és qüestió de gremialisme sinó de fets: ell mateix ha emès fa poc un parell d’entrevistes amb Neymar i Suárez que no podien ser menys interessants. Perquè hi faltava l’element crític que hi aporta -o hi hauria d’aportar- un periodista. El que no puc negar a Piqué, de fet li admiro, és que no només té la capacitat per fer allò que es proposa -trobar un patrocinador per al Barça, reformular la Copa Davis o embarcar-se en un projecte comunicatiu- sinó que diu el que li rota, sense importar-li el que pensin d’ell.
Ho dic perquè aquesta setmana Piqué ha publicat un article a The Players Tribune que sí que és molt interessant. De fet, són una mena de micromemòries en les quals detalla sensacions íntimes de moments de la seva carrera que difícilment algú altre podria explicar millor que ell mateix. Argumenta, per exemple, que probablement mai no hauria pogut tornar al Barça si no hagués comès una errada en un partit amb el United al camp del Bolton, o que potser ja no seria al club de la seva vida si, en lloc de quedar eliminat, el Barça hagués superat el 2012 l’eliminatòria de Champions contra el Chelsea. I també parla de la seva relació amb la selecció espanyola, rebel·lant-se contra el vici -i aquest vici sí que és, desgraciadament, molt periodístic- de posar en boca seva coses que ell mai no ha dit.
Des que Piqué es va mostrar a favor del dret a decidir i, sobretot, des de la seva reacció emocionada a les salvatjades policials de l’1-O, la premsa i el públic espanyols van donar per fet que el central blaugrana és independentista. L’única vegada que jo l’he sentit pronunciar-se sobre aquesta qüestió va dir que el més intel·ligent seria que Catalunya i Espanya seguissin juntes, però soc incapaç de dir què votaria en un hipotètic referèndum. En canvi, aquesta setmana ha dit que guanyar el Mundial amb Espanya va ser el moment més feliç de la seva vida i que això és compatible amb sentir que té sang catalana. I hi ha gent, aquí, que no l’entén.
Jo el que no entenc és que hi hagi catalans que censurin a Piqué que continuï competint per Espanya. Perquè sí, per a un futbolista -pregunteu-l’hi a Messi- guanyar un Mundial és la màxima expressió de la seva professió, més que totes les Champions juntes. I qui no ho vulgui entendre que s’hi posi fulles. Perquè Piqué és un home lliure. I això, avui més que mai, és un privilegi.
