Una pressió insuportable

BarcelonaUna cosa és que el Mundial sigui el cim de la carrera d’un futbolista i una altra que aquesta il·lusió derivi en una pressió fora de mida. Per comprovar-ho, només cal veure com somatitzen la tensió dues estrelles que estan molt avesades a l’obligació de guanyar com Messi i Neymar.

La història de Messi amb la seva selecció és llarga i no gaire feliç. S’ha fet un tip de jugar finals -una de mundialista i dues de la Copa Amèrica-, però el seu únic èxit és l’or olímpic, ja llunyà, a Pequín 2008. Pel mig ha estat criticat per no cantar el seu himne, per “pecho frío ” o per no donar-los les alegries que els va donar Maradona. Fa dos anys va dir que ja en tenia prou, però s’ho va repensar, i no puc evitar tenir la sensació que ara se’n deu penedir. Ni tan sols el somni de ser campió del món pot valer l’angoixa que desprèn Messi a Rússia, no ja després de ser atropellats per Croàcia sinó fins i tot abans de començar el partit: fregant-se la cara, amb la mirada perduda i un posat de funeral. Un home de qui sempre hauríem jurat que només era feliç amb la pilota als peus, ara sembla que pagaria diners per ser en qualsevol altre lloc. I això no pot ser sa de cap manera.

També al Brasil es viu la Copa del Món com si fos la cosa més important de l’existència. Neymar es va convertir ahir en el primer futbolista de la història mundialista a qui xiulen un penal a favor que acaba sent rectificat pel VAR en considerar que el contacte amb el defensa de Costa Rica era insuficient per fer-lo caure. L’encara davanter del PSG es va poder rescabalar de la frustració amb la victòria del seu equip al temps afegit i anotant ell mateix un dels dos gols de la canarinha, però, així i tot, va acabar plorant com una criatura sobre la gespa. És a dir, que de la pressió no se n’escapen ni els que guanyen, si se suposa que han de guanyar.

Els beneficiats d’aquesta muntanya russa emocional són els futbolistes que, a priori, no eren a la primera fila de l’aparador. Se m’acut, per exemple, que és el cas de Coutinho, que a recer de l’histriònic Neymar està confirmant a Rússia que potser no és el migcampista que ens farà oblidar Iniesta, però sí un jugadoràs amb molt d’instint assassí. I penso també en Rakitic, que representa una selecció no situada entre les favorites, però que s’està exhibint al costat de Modric. El Mundial és la festa del futbol planetari, però és evident que no tothom en gaudeix. I això ens ajuda a entendre millor els futbolistes quan expliquen que arriben al final de temporada més cansats de cap que de cames.