TOT COSTA

El vici del resultadisme

Seria molt culer que ara, just abans del partit que marcarà la temporada, molt més que el que pugui passar a la Champions, ens vinguessin tots els dubtes. Certament, l’empat destrempador de Las Palmas no és la millor prèvia, i em consta que alguns pesos pesants de la plantilla no van tornar gens satisfets del partit, però precisament aquesta emprenyada pot actuar com la gasolina necessària de cara a demà.

El Barça continua sense perdre però, en l’últim mes, està empatant per damunt de les seves possibilitats. Només ha guanyat tres dels últims set partits, dos dels últims cinc si ens cenyim a la Lliga, raó per la qual ha vist com un matalàs d’onze punts s’ha reduït a cinc. En tot cas, la qüestió aritmètica pesa en l’estat d’ànim però no em sembla tan important com les sensacions futbolístiques que transmet l’equip. I això ja ve de quan l’avantatge era sideral.

El resultadisme és un vici que també té el barcelonisme. Menys que altres aficions, però també el pateix. I la penitència és que, quan els resultats deixen d’anar de cara, se sobredimensionen problemes que ja hi eren però que no ens semblaven tan greus. I el Barça d’aquesta temporada ha estat molt sòlid però no ha jugat bé a futbol amb regularitat. És cert que hi ha hagut excepcions però la norma han sigut els partits més aviat plans, més de jugades que de joc. De manera que no ens hauria de sorprendre que l’equip es pugui encallar en el lloc més inesperat, com ara el camp d’un equip en posicions de descens.

Ja us avanço que soc optimista de cara a diumenge, sobretot perquè guanyar tornaria a posar les coses pràcticament allà on eren. Però no puc evitar la inquietud per algunes impressions que em genera el Barça. La primera, que per la raó que sigui -saturació física o mental- fa algunes setmanes que l’equip no s’esprem o no es pot esprémer al màxim, i quan això passa no diré que es converteixi en vulgar però sí assequible per a qualsevol. La segona, que els reforços hivernals -Coutinho i Dembélé- han obligat Valverde a fer variacions sobre el pla en què se sentia còmode -Paulinho, André Gomes- i ara sembla que no acabi de tenir clar què vol.I la tercera, que l’Atlètic de Simeone du la pell de xai però està endolladíssim des que Diego Costa s’ha aliat amb Griezmann.

L’únic avantatge que té un resultadista culer respecte a altres membres de la seva espècie és que, per més que el futbol no flueixi i que els marcadors també ens hagin abandonat temporalment, sempre ens queda Messi. Aquest sí, un vici confessable.