Cap on va el PSC?

B alenes i catxalots . Fa uns mesos, un centenar llarg de balenes pilot i catxalots procedents de l'Antàrtida van quedar encallats en una platja de Nova Zelanda. No era la primera vegada -ni ha estat la darrera- que es produïa un fet d'aquestes característiques, però la notícia estava en l'alt nombre d'animals implicats. Els equips de rescat van fer el possible per tornar els cetacis a aigües profundes, però tot va ser en va: la majoria van morir o van haver de ser sacrificats per estalviar-los un final horrible. Alguns científics creuen que el motiu de les repetides tragèdies està en el fet que el grup -la massa- segueix fins a les darreres conseqüències uns líders malalts o desorientats. Uns líders que acaben duent els seus companys de viatge a morir amb la panxa sobre la sorra.

Guineus i gallines. Potser és barrejar naps amb cols, però la història d'aquests cetacis em va tornar a venir al cap aquesta mateixa setmana en llegir les declaracions del primer secretari del PSC. Els explico per què. Si fa uns dies Pere Navarro ja va exercir d'amant despistada quan va exigir al president Mas de triar entre ell i l'Oriol Junqueras com a parella per al ball de la gran festa del pacte fiscal, ara adverteix al dirigent republicà que voler tenir la clau de la caixa d'una agència tributària catalana és una frivolitat. Perquè, esclar, per Navarro, aquesta agència només és possible amb la participació de l'estat espanyol. No sé si el cap del PSC creu que els catalans, a diferència dels bascos i els navarresos, som tots menors d'edat, però el cert és que, a propòsit de la propietat de la clau, només li ha faltat declarar que la millor vigilant del pany del galliner és la senyora guineu!

Líders desorientats. Igual que les balenes que han encapçalat aquest article, els militants del PSC van darrere d'uns líders desorientats. I si no varien el rumb oficial de la nau, el futur del seu projecte -metafòricament parlant, esclar!- és acabar encallat en qualsevol platja i rebent mossegades electorals de banda i banda de l'espectre. El problema és que la renovació del PSC només ha representat una substitució de cares, no de mentalitats ni d'actituds. El problema és que els nous dirigents del PSC encara no han afrontat políticament el canvi operat en els darrers anys en la societat catalana. Ells continuen actuant com si el sobiranisme fos residual, tancant els ulls a una realitat que ens diu que avui és una opció central i transversal. I sense adonar-se que la millor alternativa política per fer de contrapès al projecte independentista és, precisament, l'assoliment d'unes noves relacions econòmiques que canviïn de manera sensible les relacions entre Catalunya i Espanya.

Pobres federalistes. Pere Navarro, Antonio Balmón o Jordi Martí, mentre no es barallen per Eurovegas, poden continuar fent de primera trinxera d'un PSOE cada vegada més plegat als interessos andalusos. I poden seguir cantant les absoltes d'un federalisme que ningú escolta fora de les fronteres estrictes del Principat. Fins i tot, poden unir les seves veus a les del confederalista Duran i Lleida, però la tossuda realitat és que a la Catalunya d'avui en dia tothom -nens de primària inclosos- sap que és molt més utòpica la idea d'un estat federal que no pas l'assoliment de la independència d'una part d'aquesta Espanya amb una nul·la vocació de diversitat.

L'excusa perfecta. Lluny de la valentia que requereix bastir una alternativa creïble, l'objectiu actual del PSC és aigualir la proposta de concert econòmic que CiU ja havia acordat amb ERC i ICV. I certament, la recerca del consens pot ser l'excusa perfecta per arribar a un pacte que rebaixi els plantejaments inicials i permeti al govern català presentar una proposta a Madrid que pugui ser en part assumida -quan escampi la crisi, naturalment- tant per Rubalcaba com per Rajoy. I llavors sentiríem, una vegada més, que aquest és el millor pacte de finançament de la història del nostre país. I qui dia passa, any empeny.