'Corasón loco'

Malgrat la seva rabiosa actualitat, ja fa més de trenta anys que La Trinca va estrenar Corasón loco . La recorden? Feta a partir de l'adaptació d'un bolero de l'entranyable Antonio Machín, aquesta cançó ens dibuixava de manera magistral -i fent un paral·lelisme amb les relacions de parella- l'esquizofrènia permanent d'aquells que s'entesten a "mantenir dues pàtries". Ho explico perquè diuen les males llengües que la melodia en qüestió s'ha escoltat, i molt, aquests darrers temps en els domicilis dels principals dirigents del PSC, entre els quals el piset que Carme Chacón comparteix amb el seu marit, Miguel Barroso, a la Villa y Corte.

Les cabòries de l'exministra. No tinc cap dubte que, en aquests dies tan tempestuosos, la veu dels trincos hauria estat una bona vacuna contra les cabòries de la pobra Chacón, tan preocupada ella davant del repte llançat pels seus companys del PSC. Un repte que, finalment, ha acabat aquesta mateixa setmana amb una votació diferenciada pel que fa al dret a decidir entre els socialistes catalans i els de la resta de l'Estat, un fet inèdit (per a vergonya de molts socialistes de casa nostra, tot sigui dit) des de la Transició. Ara bé, ¿hi ha hagut unanimitat a les files del PSC? ¿Els seus 14 diputats han seguit l'ordre de Pere Navarro? No! La Chacón, suposo que en un nou atac d'amor pel seu fill de 4 anys, ha decidit inhibir-se i no haver de decidir si el "nen ha de ser del pare o de la mare," és a dir "si ha de ser espanyol o català". Deixin-me dir que ja voldria jo que tots tinguéssim l'oportunitat de fer la mateixa elecció que ha plantejat l'exministra de Defensa. Perquè els asseguro que, si ens deixessin triar, gran part dels pares d'aquest país tindríem molt clar quin futur i quina nacionalitat volem per als nostres fills.

Un conductor anomenat Pere. Però anem al veritable protagonista de la setmana, amb permís de Jordi Roura. Parlo, naturalment, de Pere Navarro. Parlo de l'home que té la responsabilitat de conduir un autocar -el PSC- que fa temps que deambula sense rumb per la carretera de la política catalana. I el conductor va donant cops de volant per mirar de trobar la ruta correcta que el meni cap al destí de la centralitat perduda en una Catalunya que ha canviat més en els darrers mesos que en els 35 anys anteriors. I és clar, cada cop de volant, cada sacsejada, provoca que caiguin passatgers del vehicle: els uns cap a la cuneta del sobiranisme, els altres cap a la de l'espanyolisme. Només així, partint de la profunda desorientació del timoner i del seu equip, puc entendre que, en cosa d'una setmana, Navarro hagi passat per dues fases tan contradictòries -abdicació del rei a banda- com les que intentaré explicar a continuació.

La pilota que no bota. Anem a la primera. Fa uns dies, en una entrevista a Catalunya Informació, Pere Navarro va declarar que la llei de consultes que està tramitant el Parlament de Catalunya ha de ser usada "perquè els ciutadans participin en el govern" i opinin de temes com per exemple les retallades. Però, en cap cas, segons el dirigent socialista, hauria de servir per permetre plantejar una consulta sobre el futur del nostre país. Vaja, és com si inventéssim un submarí que no pot anar per l'aigua, un ordinador que no permet escriure, una pilota que no bota o una vacuna contra la grip que no serveix en absolut contra aquesta malaltia però que va d'allò més bé per al mal de queixals!

I el sector catalanista? Però a la vegada, aquest mateix Navarro ha estat capaç de fer una gesta -votar diferent del PSOE- que ni els diputats més vells recorden. Ni Joan Reventós, ni Raimon Obiols, ni Pasqual Maragall... Cap dirigent de l'anomenat sector catalanista del PSC s'hi havia atrevit mai. I mireu que de raons n'han tingut un sac, començant per la recentralitzadora Loapa, que el PSC va aprovar al costat del seu germà gran, i acabant per la patètica votació a favor de l'anomenat corredor central, en què els diputats socialistes catalans novament van demostrar més fidelitat al PSOE de Rubalcaba, de Guerra i de Fernández Vara que no pas als ciutadans de Catalunya. Ha hagut de ser Pere Navarro qui posés la pica a Flandes, qui convertís per unes hores el PSC en un partit amb discurs propi i qui iniciés un camí que més d'un pensa que acabarà amb la resurrecció del PSOE a casa nostra. Per la meva part, com que ja sabia la resposta de socialistes i populars del Congrés espanyol a aquesta nova proposta de mà estesa formulada des de Catalunya, els deixo amb La Trinca, perquè "jo tampoc no veig gens clar com es poden mantenir dues pàtries i no estar tocat de l'ala".