22/06/2011

Democràcia a la turca

3 min

"Ei, primer ministre! Si vols poder presentar-te davant del poble, hauries de donar-nos autonomia i acceptar un sistema federal". Aquestes paraules, pronunciades durant un acte polític de les eleccions legislatives recents a Turquia per la candidata kurda i premi Sakharov Leyla Zana, demostren que alguna cosa s'està movent en les convulses relacions entre el poder turc i la minoria kurda d'aquell estat. Certament, les frases de la dirigent kurda no tenen res d'especial, però per a aquells que no acabin d'entendre la importància de poder pronunciar-les, els voldria recordar uns fets succeïts fa només vint anys. La protagonista és la mateixa Leyla Zana i expliquen quin ha estat el respecte cap a la diversitat que ha guiat la política turca durant les darreres dècades.

Un dia del 1991, durant la sessió d'investidura al Parlament turc, la llavors diputada Zana, del Partit de la Democràcia del Poble (Dehap), va afirmar que treballaria per l'agermanament entre els pobles turc i kurd. Aquestes paraules, que va pronunciar en la seva llengua mentre lluïa un mocador amb els colors de la bandera del Kurdistan (prohibida), li van comportar unes represàlies descomunals. Un temps després, li va ser retirada la immunitat parlamentària i va ser empresonada durant prop d'una dècada sota l'acusació de traïció, separatisme i pertinença al Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), l'organització que des de fa prop de quaranta anys practica la lluita armada contra l'estat turc. L'empresonament de Zana, repetit posteriorment i amb idèntiques acusacions, només és la punta de l'iceberg d'una política, la turca, tradicionalment destinada a eliminar qualsevol reivindicació identitària dins de les seves fronteres. En els darrers anys, a banda d'una repressió ferotge contra la dissidència armada -que ha comportat tant la destrucció de centenars de poblacions kurdes sota l'excusa de ser "bases terroristes", com l'èxode de la seva població cap a les grans ciutats turques o cap a Europa-, el poder central no ha permès el desenvolupament d'una opció política que defensés els drets culturals i nacionals del poble kurd.

Des del 1991, els partits kurds presents al Parlament d'Ankara han estat il·legalitzats una vegada i una altra i els seus dirigents, empresonats amb acusacions similars a les que va patir Leyla Zana. Fins a sis vegades, l'última l'any 2009, quan el Tribunal Constitucional va donar un cop mortal al que semblava un incipient procés de pau i va acabar amb el Partit de la Democràcia del Poble (DTP), que amb 21 diputats era la principal força política al Kurdistan. I saben on van trobar la inspiració ses senyories? En la llei de partits espanyola, ves per on.

Els resultats de les últimes eleccions legislatives obren de nou la porta a una sortida negociada a un conflicte que ja ha causat més de 30.000 morts. D'una banda, la victòria claríssima però insuficient dels islamistes moderats del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) ha anat acompanyada d'una important davallada de les organitzacions nacionalistes turques. De l'altra, l'èxit dels candidats kurds (que amb 36 diputats assoleixen un triomf històric) els converteix en una força decisiva per pactar reformes constitucionals d'alta volada. Des de la presó d'Imrali, el màxim dirigent del PKK, Abdullah Ocalan, ha presentat diverses propostes de pau que ja no defensen la independència com a condició irrenunciable per fer callar les armes dels seus peshmerga (els que fan front a la mort), sinó una autonomia que comporti el reconeixement dels drets del poble kurd. La clau pot ser en el paper d'una judicatura i, sobretot, d'unes forces armades turques que fins ara han estat molt bel·ligerants amb la idea de fer una mínima concessió als defensors de la causa kurda. Europa, per la seva banda, en les negociacions per a l'entrada de Turquia a la UE, té els trumfos necessaris per pressionar cap a una sortida dialogada que permeti als kurds de Turquia viure amb la dignitat que mereixen.

stats