El Kurdistan, de nou

El recent assassinat de tres activistes kurdes a París ha tornat a posar en el centre de l'actualitat un dels pobles més damnificats per les convulsions del segle passat. Efectivament, el Kurdistan, la nació sense estat més gran del món, va esdevenir una de les principals derrotades en el tauler geoestratègic marcat, primer, pel colonialisme i, posteriorment, per la Guerra Freda. Actualment, els seus aproximadament 25 milions d'habitants (i dic aproximadament perquè no hi ha cap xifra fiable) estan repartits en diferents estats: Turquia, l'Iraq, l'Iran, Síria i Armènia. A banda d'aquests, milions de kurds més viuen lluny de casa seva a causa d'una diàspora tant política com econòmica que es va iniciar a finals de la Primera Guerra Mundial i que es va multiplicar durant els darrers anys del segle XX sobretot a causa dels conflictes armats entre les minories kurdes i els governs de Turquia i l'Iraq.

La traïció de les potències. Després de l'esfondrament de l'Imperi Otomà a causa de la seva derrota a la Primera Guerra Mundial, la comunitat internacional va reconèixer, pel Tractat de Sèvres, el dret del poble kurd a tenir el seu propi estat. No obstant, poc després, tot això va quedar en paper mullat i el territori dels kurds va ser trossejat i dividit en diverses porcions que van anar a parar al sac de diferents estats de la zona. Una vegada més, la realpolitik s'imposava sobre la justícia, i els kurds, malgrat els constants aixecaments armats que van organitzar als diferents territoris, van veure com la seva gran oportunitat s'esmunyia i la història -i sobretot l'Imperi Britànic- els condemnava a seguir sent comparses.

Ciutadans de segona. En aquest sentit, fa uns quants anys vaig llegir una entrevista a un ciutadà del Kurdistan sota sobirania siriana que se'm va quedar gravada. El protagonista afirmava que se sentia moderadament satisfet pel fet de viure al país dels Al-Assad. Davant l'estranyesa del periodista nord-americà, que considerava el règim sirià poc menys que l'encarnació del diable, el kurd va argumentar que, a la Turquia prooccidental, els seus compatriotes eren ciutadans de cinquena, a l'Iraq de Saddam Hussein, de quarta, i a l'Iran dels aiatol·làs, de tercera. Per tant, l'entrevistat reconeixia la sort de ser un kurd que vivia en un estat que només el tractava com un ciutadà de segona.

Un punt d'inflexió? D'un temps ençà, però, la realitat de bona part dels kurds ha estat marcada per uns canvis que, si aconsegueixen consolidar-se, poden variar de manera substancial la fraccionada realitat d'aquesta comunitat. D'una banda, la guerra civil ha possibilitat als kurds de Síria assolir una autonomia de facto que els permet a hores d'ara regir els seus propis destins en una situació encara molt incerta. De l'altra, els kurds de l'Iraq han aconseguit apuntalar el seu autogovern i, malgrat les dificultats i l'oposició de Bagdad, ja exporten el seu petroli sense la tutela iraquiana. Finalment, els independentistes kurds que viuen sota sobirania de Turquia estaven veient amb esperança el lent però constant avanç de les converses entre el govern islamista de Recep Tayyip Erdogan i el seu líder empresonat Abdullah Ocalan.

Torpede contra la pau. Precisament, l'assassinat de les tres activistes a què feia referència a l'inici de l'article amaga la voluntat de tallar de soca-rel l'intent més seriós de negociació entre l'estat turc i la guerrilla kurda. D'una banda, el govern islamista ja tenia coll avall la inevitabilitat de reconèixer l'especificitat dels kurds i permetre'ls desenvolupar-se d'acord amb la seva llengua i la seva cultura. De l'altra, les aspiracions immediates de la guerrilla kurda ja no passen per la independència. De fet, Ocalan estaria disposat a acceptar una autonomia que posés fi a un llarg conflicte que els guerrillers kurds fa temps que afronten no només contra el poderós exèrcit turc, sinó també contra la ingent ajuda proporcionada per la Casa Blanca. Un cop més, s'ha complert aquella dita que afirma que els únics amics que tenen els kurds són les muntanyes.