L'inici de la Primavera Àrab
La revolta de les haimes. L'octubre del 2010, milers de haimes (típiques tendes de lona dels habitants del desert) s'agrupaven els afores d'Al-Aaiun, la capital del Sàhara Occidental. Aquell campament improvisat, conegut amb el nom de Gdeim Izik per la zona on s'aixecava, l'omplien una gernació de saharauis que protestaven per les condicions de vida imposades pels 35 anys d'una ocupació marroquina que els obliga a viure com estrangers a la seva pròpia terra. Aquest i no cap altre va ser l'inici de la Primavera Àrab, el moviment de protesta que ha afectat la majoria de països de l'àrea, que ha fet caure governs i que, en definitiva, ha canviat la fisonomia d'uns territoris alguns dels quals ja mai més no tornaran a ser com abans.
Al marge de la història. Lamentablement, tot i ser-ne els pioners, els saharauis han tornat a quedar al marge de la crònica escrita en aquests darrers vint mesos. 37 anys després que l'exèrcit i els colons marroquins ocupessin les seves terres amb la complicitat dels oligarques del règim franquista, el poble saharaui no ha pogut gaudir dels fruits d'una primavera que per a ells ha tingut un regust amarg. Certament, quan els manifestants de Gdeim Izik bullien d'esperança abans de ser desallotjats a sang i foc per les forces de seguretat marroquines, encara faltaven més de dos mesos per a l'inici de les revoltes que acabarien amb la caiguda del dictador tunisià Ben Ali. Encara faltaven cent dies per omplir per primer cop la plaça Tahrir del Caire o per iniciar els moviments que culminarien amb el president iemenita Ali Abdul·lah Sàleh a l'exili. Encara faltaven quatre mesos per veure Bengasi ple de manifestants contra el règim de Gaddafi o per contemplar com l'exèrcit de Baixar al-Assad ocupava la ciutat de Daraa per fer front a les primeres mobilitzacions contra el règim.
Silencis còmplices. La revolta saharaui, tot i que inicialment va captar l'atenció de l'opinió pública internacional, de seguida va caure en l'oblit quan les protestes es van estendre a altres països de la zona. Paral·lelament, el silenci dels governs occidentals i de la mateixa ONU va permetre que la repressió marroquina acabés tant amb la rebel·lió com amb els desitjos de canvi de gran part d'una població que fa massa anys que viu marginada. La Primavera Àrab va néixer prop de la sorra calenta d'Al-Aaiun, però la causa saharaui continua sent una relíquia de la Guerra Freda condemnada pel cinisme de la geopolítica. Poc, o res, ha canviat per a ells des d'aquell llunyà novembre de 1975.
L'agonia franquista. Aquells dies, en ple procés de descolonització espanyola del territori, el Marroc va aprofitar tant la feblesa d'un franquisme agònic com les complicitats d'alguns dels seus dirigents per ocupar el Sàhara Occidental amb centenars de milers de colons i de soldats. Ras i curt: mentre personatges com el llavors príncep Joan Carles de Borbó distreien els saharauis proclamant solemnement "que Espanya complirà els seus compromisos", altres alts càrrecs, amb la complicitat de l'administració nord-americana, negociaven amb el rei Hassan II l'entrega del territori. 37 anys després, aquest engany continua sent dramàticament cruel, amb una població saharaui dividida entre el foc de la zona ocupada pel Marroc i les brases sobre les quals han de malviure desenes de milers de persones als campaments de refugiats de Tindouf, a Algèria.
Un riu de mentides. El franquisme va condemnar a mort el poble saharaui i l'Espanya democràtica n'ha fet efectiva l'execució amb la seva política de complaença amb Rabat. Les paraules de Felipe González, el novembre de 1976, als campaments de Tindouf - "Nuestro partido estarà con vosotros hasta la victoria final" - han esdevingut un exemple sagnant de les mentides que ha hagut de suportar aquest poble per part d'un estat espanyol que mai no ha assumit les seves responsabilitats com a antiga potència colonial. Ni els governs del PSOE ni tampoc els del PP han jugat mai el paper que, per exemple, va dur a terme Portugal en els esdeveniments que van acabar amb la independència de Timor Oriental (colònia portuguesa fins al 1975) d'Indonèsia. Per a l'administració espanyola, sigui del color que sigui, els trens de les reformes de la Primavera Àrab que es van posar en marxa a Gdeim Izik no han de tenir cap estació ni a la veïna Al-Aaiun ni a Rabat. En aquest sentit, les retallades en l'ajuda humanitària als refugiats i les darreres evacuacions dels cooperants que treballen a Tindouf no són sinó una mostra més que, en el cas espanyol, diplomàcia rima tant amb ineficàcia com no ingerència amb indecència.
