La controvèrsia Wikileaks
Sovint sentim que a Catalunya hi ha un sentiment irracional contra tot allò que procedeixi dels Estats Units d'Amèrica. Segons aquest argument, facin el que facin, els americans sempre són, a casa nostra, els dolents de la pel·lícula. Certament, alguna cosa hi ha de veritat en tot això, però no és menys cert que, a l'altra banda del ventall ideològic, hi ha altres persones i col·lectius sempre disposats tant a defensar fins al final tot el que ve de l'Atlàntic enllà, com a atacar sense pietat qualsevol iniciativa que qüestioni les bondats de la política dels Estats Units (i els seus principals aliats, com Israel). Només així podem entendre algunes de les reflexions que hem pogut llegir darrerament al voltant de les filtracions documentals de Wikileaks.
No cal entrar ara a valorar la bondat o la maldat d'una iniciativa que fa només uns anys hauria servit d'argument per a una novel·la de ciència-ficció. Però minimitzar els efectes de les filtracions massives és no entendre cap on es pot dirigir la informació en aquest món global en què les noves tecnologies evolucionen a la velocitat de la llum. I, al mateix temps, menystenir la importància qualitativa d'alguns d'aquests documents i reduir-los a "pura xafarderia" és confondre els desitjos amb la realitat. ¿És xafarderia mostrar la prova gràfica de l'actuació d'uns descerebrats que, des de l'interior d'un helicòpter militar, assassinen diversos civils que caminen pacíficament pels carrers de Bagdad? ?És xafarderia informar de les pressions de l'administració nord-americana per frenar causes judicials obertes a l'Estat espanyol, com les que fan referència a la mort del reporter gràfic José Couso a Bagdad, als vols secrets de la CIA o a les tortures als presoners de la base de Guantánamo?
Si l'enrenou provocat per Wikileaks no fos susceptible de provocar canvis importants en la política i en la diplomàcia mundial, la secretària d'estat nord-americana, Hillary Clinton, no hauria qualificat la filtració "d'atac a la seguretat nacional". Si les desenes de milers de documents mostrats per Wikileaks fossin molta palla i poc gra no haurien provocat una reacció tan brutal dels sectors més conservadors dels Estats Units. Segurament, el presentador de televisió Bill O'Reilly no hauria definit els membres de Wikileaks de "traïdors que haurien de ser executats o empresonats de per vida". Ni l'home que escrivia els discursos de George Bush quan era president, Marc Thiessen, no s'hauria mostrat en públic partidari de l'assassinat de Julian Assange. Ni l'exgovernadora d'Alaska Sarah Palin hauria gosat mai comparar l'activista australià amb Bin Laden. Tampoc diverses empreses, com Amazon o PayPal, haurien tancat el servidor del web de Wikileaks, ni un banc suís hauria congelat els comptes del seu fundador ni Visa o Mastercard s'haurien sumat al boicot.
No, senyors, les informacions de Wikileaks no pertanyen a la crònica rosa. Veure-ho així és quedar-se amb l'anècdota i deixar de banda el que és realment important d'una ingent quantitat d'informes que, no ho oblidem, van ser escrits per ser secrets.
Esclar que si la majoria de documents filtrats deixessin en evidència la diplomàcia de la Cuba dels Castro o de la Veneçuela de Chávez, bona part dels que ara critiquen i ridiculitzen la iniciativa es cremarien les mans de tan aplaudir.
Precisament, l'historiador i arxiver Ramon Alberch reflexionava fa uns dies sobre aquest fenomen i assegurava, en aquestes mateixes pàgines, que Wikileaks evidenciava que els estats ja no podran portar en absolut secretisme les seves accions polítiques i militars.
Si el temps confirma que això és veritat, la democràcia hi haurà sortit guanyant. I la premsa? No tinc cap dubte que haurà de canviar la seva manera de treballar. I, sobretot, que haurà de revisar els lligams que les grans empreses de comunicació mantenen amb els poders econòmics i polítics i que l'han acabat convertint no en el quart poder, sinó en un poder de quarta... divisió.
