El moment d'escriure la història

Els sectors més conservadors i els més porucs han posat de moda la comparació entre el procés sobiranista actual i l'escalada de tensió que va culminar amb els enfrontaments del 6 d'octubre de 1934. Precisament, havia pensat de fer el text que ara tenen entre les mans per explicar-los que un episodi i l'altre s'assemblen tant com un ou i una castanya. Però vet aquí que, com passa massa vegades encara que sigui de manera secundària, un altre columnista d'aquest diari va posar el tema sobre la taula. M'estic referint al molt recomanable article que, diumenge passat, va publicar Toni Soler ( Un govern per als remences ).

Cinc segles enrere. En aquest article, Soler, després de comentar "la por que inspira el 6 d'octubre de 1934", es refereix a un altre precedent històric sobre el qual, malgrat les evidents distàncies de tot tipus, es poden buscar paral·lelismes amb la situació actual: la guerra civil catalana dels anys 1462-1472, que va enfrontar el rei Joan II, de la família castellana dels Trastàmara, amb les institucions del país. En aquell xoc el monarca va tenir com a aliats els remences (els pagesos que estaven lligats per a tota la vida a les terres del seu senyor), als quals l'oligarquia barcelonina que copava els càrrecs a la Generalitat no els inspirava gens ni mica de confiança.

Aliança contra natura. El poder reial, doncs, va comptar amb l'ajut de les capes més desafavorides per guanyar aquella guerra i perpetuar el seu poder. I aquest fet i tot el que té de simbòlic entronca no només amb l'actualitat més candent, sinó també amb el que podria acabar passant en els propers mesos si la situació d'asfíxia econòmica continua. Així doncs, i per impedir que es torni a produir un pacte contra natura com el que va tenir lloc en aquells temps reculats, és imprescindible "un horitzó nacional i social clar". Un horitzó que impedeixi que els més damnificats pels efectes de la crisi esdevinguin la força de xoc que, des de dins de Catalunya, s'oposi amb més fermesa al projecte d'emancipació nacional.

La creació d'un nou estat. Cal que aprenguem les lliçons que ens dóna la història, i en el cas que ens ocupa -la guerra civil catalana- hi ha un segon factor que, fent un doble salt mortal en el temps i abusant de la seva paciència, també ens pot servir per il·lustrar un altre dels perills que podrien amenaçar el procés actual: l'intent de trencament de Catalunya. El seu protagonista és el comte pallarès Hug Roger III, capità general dels exèrcits de la terra en aquella contesa, el qual, després de la derrota, es va entregar en cos i ànima a la creació d'un estat pirinenc.

L'enemic del rei. Val a dir que el somni d'Hug Roger III va acabar, l'any 1487, com el rosari de l'aurora, amb el seu comtat ocupat per les tropes reials de Ferran I el Catòlic i el comte havent de fugir cap a un exili del qual avui sabem moltes més coses gràcies a les investigacions dels historiadors Jaume Sobrequés i Ramon Sarobe. Però aquell episodi, com tants altres, ens permet demostrar una vegada més que la història acaba transitant per un camí o altre en funció de la perícia dels dirigents per afrontar els reptes que els van sorgint. I precisament per evitar el perill que comportaria que els contraris a la llibertat de Catalunya fossin clarament hegemònics en determinades àrees del país -cosa que animaria els enemics del procés a defensar el trencament-, cal que els defensors de l'estat propi siguin capaços d'oferir al conjunt de la societat catalana un full de ruta per als pròxims anys. Un full de ruta integrador que inclogui un relat clar i contundent sobre els efectes de l'espoli econòmic que patim i les solucions que es proposen per superar-lo i, conseqüentment, per construir una nova societat, de tots, més justa i més democràtica.

Escriure la història. Per aconseguir-ho, cal allunyar-nos tant dels titubejos que estem veient aquests dies com de les renúncies acomodatícies que ens posen sobre la taula un dia sí i l'altre també des de determinats àmbits polítics, econòmics i mediàtics de casa nostra. Un full de ruta i un relat que pugui entendre tothom, que tinguin en el centre de la seva atenció els que més pateixen els efectes de la crisi i que desbaratin la voluntat de Madrid de provocar trencaments dins de la societat catalana d'avui. I, naturalment, que ofereixi al conjunt de ciutadans d'aquest país -sigui quin sigui el seu origen, la seva llengua i les seves creences- l'esperança de poder ajudar a construir un horitzó diferent per a les generacions del futur. D'ajudar, en definitiva, a escriure la història.