300 dies

Aquesta ha de ser la nostra actitud durant el judici oral al qual serem sotmesos: no pas defensar-nos sinó acusar l’Estat de vulneració flagrant dels nostres drets fonamentals

“Qui té un perquè podrà superar qualsevol com” Viktor Frankl

Dilluns vaig poder treure les primeres tasses del forn; la ceràmica i la meditació m’ajuden a mantenir-me en pau i connectat, així com a viure la presó amb felicitat i plenitud. Avui, 12 d’agost, fa 300 dies que som a la presó amb en Jordi Sánchez i us vull donar de nou 300 milions de gràcies per ser-hi.

Lideratges, confiança i coratge: aquí no sobra ningú. No em crec els qui diuen que a la presó o a l’exili no hi fem res o bé que cal fer-ho tot. És imprescindible treure profit dels lideratges existents i que alhora se’n generin de nous. No hi ha presons -ni exili- per aturar tanta democràcia. La lluita antirepressiva és un dels principals fronts unitaris del sobiranisme i seria absurd renunciar-hi, ja que és un instrument bàsic per avançar en tots els processos d’alliberament nacional.

Auguris com “Si la Guàrdia Civil retira una urna ja haurem guanyat” o “Europa no permetrà la violència del govern d’Espanya” no s’han complert. Sempre vam dir que res ens seria regalat. Ara coneixem millor fins on són capaços de rebregar el seu sistema jurídic i de dret en nom de la unitat d’Espanya.

Per tant, parlem-nos clar: necessitem enriquir lideratges i assolir els grans consensos que tants resultats han donat sempre. I per fer-ho, també necessitem lideratges a les institucions i a peu de carrer. Per exemple, amb accions clares per donar resposta als problemes de pobresa energètica i habitacional de la societat catalana. Gestionar el mentrestant sense abandonar les conquestes assolides.

¿Per què si vàrem gosar lluitar, no vàrem gosar vèncer?, em preguntava l’amic Manuel Delgado. No en tinc la resposta exacta i soc incapaç de fer cap retret a ningú, però l’afirmació “Hem de ser més i més determinats” de l’Eduard Voltas és punt de partida important. Els límits de la perseverança i resistència del moviment sobiranista no poden ser la presó, ni podem perdre un llençol a cada bugada debilitant majories essencials per reforçar la legitimitat de les decisions preses. Per tant, no només crec que podem vèncer sinó que ja estem vencent.

Ara cal refer-nos de l’embat majúscul de l’Estat (porres i 155 inclosos) com més aviat millor. Però hem d’estar ben orgullosos de com la societat catalana ha resistit, pacíficament i sense cap complicitat externa, l’atac d’un estat tan poderós com l’espanyol. En circumstàncies tan desiguals, resistir ha volgut dir també vèncer.

El manifest Drets i llibertats, signat per 200 personalitats de tot l’Estat, és també un baló d’oxigen per als demòcrates. Perquè no podem deixar de denunciar que el judici no és només contra un govern legítimament escollit, sinó que també és contra representants d’entitats socials: un cas únic de repressió ideològica i cultural dins la Unió Europea. Avui només equiparable a Turquia o Rússia.

L’advocat suís Olivier Peters em va regalar el llibre Amnistíe, on s’hi recull una afirmació de K. Liebknecht dita durant el seu procés de Berlín el 1916: “Soc aquí per acusar, no per defensar-me”. Aquesta ha de ser la nostra actitud durant el judici oral al qual serem sotmesos: no pas defensar-nos sinó acusar l’Estat de vulneració flagrant dels nostres drets fonamentals i, alhora, interpel·lar el conjunt de l’opinió pública davant el retrocés democràtic que vivim.

Els presos polítics i exiliats som una palanca democràtica: cal aconseguir que la comunitat internacional denunciï el nostre empresonament. No cedir a l’intent de silenciar la barbaritat jurídica de la justícia espanyola, amb acusacions desproporcionades i sense fonament. Ho ha dit la justícia d’Alemanya i hauria passat el mateix a Suïssa, Bèlgica i Escòcia.

Mentrestant, no podem renunciar a enfortir l’imaginari col·lectiu de país, amb una actitud militant en la lluita compartida de fer de la cultura el principal antídot contra la intolerància i el totalitarisme.

Durant cadascun dels 300 dies a la presó, lluny de debilitar-me, he anat enfortint les meves conviccions democràtiques: ja fa mesos que no hi ha condemna que em faci doblegar. Convençut que, amb el pas dels anys, les nostres condemnes els pesaran molt més a ells que a nosaltres. I que el diàleg honest i sense condicions prèvies serà l’única solució de resolució del conflicte polític. Mentrestant, nosaltres continuarem amb la dignitat intacta, la dels qui mai ens deixarem robar el somriure ni les ganes boges de viure.

Salut, tendresa, entesa i república.

Etiquetes