30/10/2011

7.000.000.000

2 min

Un dels temors urbans més arrelats és el de quedar-se tancat a l'ascensor. I la por es fa més viva i intensa si, com ara, l'ascensor va ple com un ou. Cal reconèixer que en aquests casos tothom intenta mantenir les formes però gairebé a l'instant apareixen elements biològics incontrolables. Així, comences a sentir les ferums dels teus congèneres, el seu alè, i ells senten el teu, esclar.

I no s'hi pot fer res, només mantenir-te immòbil i mirar que tota aquesta carn calenta i humida que t'envolta es refregui amb tu el mínim possible. Però el trajecte es fa interminable, i penses que potser l'excés de pes està alentint la pujada, i qui sap si avui el teu temor, el de tots, es farà realitat i l'ascensor dirà prou i s'aturarà a mig camí. Per això aixeques la mirada enlaire i demanes sisplau que la maquinària del baró Thyssen respongui adequadament a l'esforç. Perquè imagina que això s'atura, que has de passar un cert temps en aquesta llauna. L'aire s'aniria viciant. La gent es posaria nerviosa. Algun atac d'ansietat esclataria i si la cosa s'allargués massa començarien a fer-se urgents les necessitats fisiològiques i, oh, déu meu, et sembla sentir-ne l'olor i tot... Segur que la gent miraria de treure-li ferro i enviaria tuits tipus "m'estic pixant a sobre #tancatalascensor", però la situació s'aniria fent desesperada i, llavors, el més decidit, proposaria actuar, aixecar aquella trapa que sempre hi ha al sostre dels ascensors i sortir d'aquell infern escalant pels cables. Però tu estàs mirant al sostre i no veus cap trapa, només una filera de fluorescents...

I és així, amb els ulls fixats a la llum blanca, amb el colze d'un iaio clavat al teu fetge i els pits d'una senyora de mitjana edat aixafats contra la teva esquena, que copses el veritable abast de la notícia que has llegit fa una estona al diari: avui naixerà l'espècimen humà número set mil milions.

stats