L'última

"Avui és un dia realment feliç", diu la noia al seu company d'ascensor i de vida. "Avui és l'última cursa de braus a la Monumental. T'ho juro, quan passen coses així, sento que és possible que el món, de mica en mica, esdevingui un lloc més just, civilitzat i habitable". El noi, company d'ascensor i de vida d'aquesta noia que avui és realment feliç per les coses que s'esdevenen, no sembla tan joiós. "Sí, anem amagant sota la catifa tot el que no ens agrada, que ens fa sentir primitius, fins que visquem en un món de flors i violes i romaní, ai sí; fins que arribem a oblidar que la sang és vermella". La noia aixeca una cella i fa una pausa dramàtica abans de replicar amb aquella veu dolça que ha après a posar abans de les batalles: "Què vols dir, carinyo?" I ell sap que allò significa l'inici de les hostilitats, però aquest cop no vol rendir-se massa d'hora: "Vull dir que un món sense corrides de toros no sé per què ha de ser més just i civilitzat, no hi veig la relació, que els animals no són persones, punyeta, que no estan civilitzats i no ho estaran mai, que si no t'agrada no hi vagis, com no vas a les pel·lis de samurais, i ja està, que amb aquesta fal·lera de prohibir-ho tot acabarem vivint en una sèrie de Disney Channel, hòstia!"

I és en aquests moments, quan el seu company de vida es posa així, que ella utilitza sempre el mateix recurs per no engegar-lo a viure de lloguer en un forat de trenta-cinc metres quadrats; en aquest moments, recorda el dia que es va enamorar d'ell, mira de reviure la sensació d'aquell migdia d'agost que se'l mirava a la platja, jugant a pales amb la seva nòvia de llavors, i va pensar: "Te'l fotré, mala pècora..." I així aconsegueix apaivagar les ganes de divorci, un cop més: "Mira, maco, quan et poses d'aquesta manera no hi ha qui t'aguanti. Jo que estava tan contenta, avui. De debò, quan als tios us surt aquesta vena tavernària, entenc les lesbianes". I així comença un diumenge més de vida en parella.