Una cançó de laboratori... per ballar tota la nit!

‘Yo quiero bailar’ (2000)

La història de la música pop està plena de grups de laboratori, bandes creades per una discogràfica amb intenció de vendre el màxim de discos possible. Oblideu-vos de la història romàntica de la colla d’amics que formen un grup i somien triomfar en el món de la música. També del clàssic anunci enganxat a la paret d’una botiga de discos: “Es busca cantant per a grup, influències de Blur i Oasis”. De vegades la indústria musical no ha tingut ni ganes ni paciència per esperar nous talents. Ha preferit, directament, fabricar-los.

El primer gran grup sorgit d’un càsting, pensat amb la mateixa filosofia que un anunci televisiu, va ser The Monkees, a mitjans dels anys seixanta. Liderats per Michael Nesmith, els quatre components van ser escollits entre els 500 nois que aspiraven a aparèixer en una sèrie còmica de la cadena NBC. La banda va ser un èxit i va vendre milions de còpies dels seus primers discos, encara que els membres del grup ni componien les cançons ni tan sols gravaven els seus instruments. Van acabar abandonant la sèrie i fent-se molt més interessants i rellevants.

Un duet per triomfar

Quaranta anys després, i ja amb moltes experiències similars al darrere, a les oficines barcelonines de Vale Music buscaven candidates per formar un duet. La veu de les aspirants no era gaire important, però sí el seu físic: buscaven un cànon físic exuberant. Sonia Madoc -rossa- i Selena Leo -morena-, model i ballarina, respectivament, complien els requisits. Yo quiero bailar, creada pels germans Ten, habituals compositors d’artistes d’Operación Triunfo, va fracassar en l’aspiració de representar Espanya a Eurovisió, però va aconseguir un tron molt més valuós: ser la cançó de l’estiu. “ Yo quiero bailar toda la noche ”: no calia fer gaire cosa més que repetir aquesta tornada fins a l’infinit. Sonia y Selena van arrasar aquelles vacances del 2000 i encara van tenir un parell d’èxits més, Deja que mueva, mueva, mueva i l’himne oficial del programa Gran Hermano, abans que el públic les acabés oblidant per sempre més. A elles, però no la cançó, que ha quedat com un himne estiuenc imprescindible.