ESTATS UNITS

Angoixa i autoestima

Dos mítings de Clinton i Trump són la punta de l’iceberg d’uns Estats Units esfilagarsats

Sortint del míting de Hillary Clinton a Cleveland, fa 15 dies, vaig cometre l’error de tornar a peu a l’hotel. Semblava a prop. No vaig calcular que la majoria de ciutats nord-americanes estan pensades per moure-s’hi en cotxe.

El duel Clinton vs Trump, per Sònia SánchezEl míting s’havia celebrat en un community college, un centre d’educació superior pública que ofereix titulacions de dos anys a baix cost. Un trampolí social típicament nord-americà, a mig camí entre la FP i l’acadèmia, entre la classe obrera i la classe administrativa, entre la indústria física i la de la imaginació. Amb la crisi, els community colleges han sofert un triple xoc: les retallades en la despesa pública han apujat les matrícules, els estudiants s’han endeutat més per pagar-les i, quan s’han graduat, les promeses de trobar una feina mitjanament qualificada ràpidament s’han demostrat buides. Ara són un contenidor social, més que un trampolí, en el context postindustrial de certes parts del país, on les deslocalitzacions i l’automatització robòtica estan tenint un efecte perfectament perceptible en tots els sectors poc qualificats, encara que l’atur rondi el 5%.

Ningú defensa el lliure comerç

Durant les primàries, Bernie Sanders va prometre una universitat gratuïta, un tema tan central que, per guanyar-se el seu suport, és la principal idea que Hillary Clinton li ha comprat. La repeteix a dins del pavelló del Cuyahoga College, on amb prou feines hi ha 1.500 persones. La majoria són blancs però també hi ha negres, asiàtics i fins i tot un grup de dones musulmanes amb el cap tapat. Quan Hillary parla, totes les reaccions semblen assajades, excepte quan reclama proteccionisme. Als EUA avui ningú defensa el lliure comerç.

A fora el pavelló hi trobem un barri negre que ha perdut el 80% de la població en els últims 60 anys i té la taxa de pobresa més alta de la ciutat. Els carrers són buits, un parell de noies esperen l’autobús, i a través de la finestra es veu que al menjador de l’hospital de caritat catòlic han començat a servir el sopar. Veig l’hotel de lluny, però dues autopistes elevades em barren el pas. Fa un vent de tardor i em poso el cartell oficial Clinton-Kaine (les pancartes casolanes són requisades a l’entrada) dins del jersei per parar el fred. Creuo l’autopista per un pont que té dues tanques de filferro a banda i banda, altes i còncaves, cosa que evita que ningú pugui llançar-se cap al flux de cotxes, i penso en les estadístiques que diuen que l’ esperança de vida entre els blancs de mitjana edat sense estudis superiors s’ha reduït un 22%, en part a causa del consum de drogues i el suïcidi. Patologies de la desesperació. Els murets de formigó del pont estan pintats per nens, imagino que és un projecte escolar. Hi diu “Justícia” i “Un pont per unir les races”.

A l’altra banda, una llarga avinguda de quatre carrils està custodiada, a dreta i esquerra, per vells edificis industrials amb belles tipografies desgastades, grans finestrals trencats, i cartells d’“Es lloga”. Ohio és un dels estats que millor ha superat la crisi, però la desigualtat del país s’ha incrementat fins als nivells dels anys 30, i el salari medià fa dècades que no creix en termes reals.

L’endemà, amb les enquestes en empat tècnic, vaig a la fira de convencions dels afores a veure Donald Trump. Em compro parafernàlia trumpista, la famosa gorra vermella amb l’eslògan “ Make America great again ”( made in China ) i una xapa implícitament racista: “ Deplorable lives matter ” (juga amb l’eslògan “ Black lives matter ” que denuncia les morts de negres a mans de la policia, i el comentari de Clinton que titllava “la meitat” dels seguidors de Trump de “deplorables”). Diria que hi ha quinze mil persones: la majoria famílies. El sentiment predominant és l’esperança i s’hi respira una mena de comunió que impressiona. Molta gent m’atura per elogiar-me la xapa deplorable.

Els últims de la classe

Des del començament, s’ha atribuït l’èxit de Trump a dues forces: l’ansietat econòmica de les classes treballadores blanques castigades per la globalització i el racisme estructural exacerbat per l’increment de la diversitat demogràfica. S’estén la impressió que el govern ajuda més les minories, mentre que la cultura dominant de les elits menysprea les dificultats de la classe blanca treballadora. Però un estudi massiu del gegant de les enquestes Gallup publicat a l’estiu -amb 87.000 participants- va desmuntar la teoria que afirmava que el suport a Trump podia explicar-se exclusivament en referència als ingressos o a l’atur. De fet, entre els blancs sense educació universitària, fins i tot entre els provinents de comtats castigats per la crisi i la globalització, els que tenen feina i uns ingressos lleugerament superiors a la mitjana són més trumpistes que no pas els altres. L’explicació cultural és l’alternativa.

L’ exbroker convertit en reporter Chris Arnade, que ha conduït més de 100.000 quilòmetres pel país de Trump, diu que la gran divisió del país és entre “els nens que s’asseien a primer fila i els que s’asseien al final de la classe”, que els canvis dels últims 35 anys han deixat els blancs sense l’hegemonia per defecte de què gaudien, i els primers a caure han sigut els que no tenien estudis. Però que donar suport a Trump s’ha convertit en una manera de donar suport a les comunitats esquerdades i s’ha estès a la classe mitjana. “Ha esdevingut tribal: comunitats senceres s’han sumat als últims de la classe”, explica.

George Packer, autor d’un llibre imprescindible per entendre els Estats Units d’avui, The unwinding, diu que és “el declivi de les institucions i dels costums, des de Wall Street fins al Senat, des del Twitterverse fins als canals de notícies”, el que ha fet possible l’aparició del “protofeixista” Trump. El llibre explica que hi ha una Amèrica en què totes les comunitats -socials, polítiques, familiars o religioses- s’han anat esfilagarsant en l’últim mig segle, i amb elles el progrés personal, la creativitat individual i la prosperitat fruit del treball. L’altra Amèrica convergeix en una elit urbana intel·lectualment creativa, materialment rica, espiritualment buida i psicològicament esgotada.

Recuperar la dignitat

Torno a l’hotel fent autoestop. M’agafa un home blanc de 51 anys amb sobrepès, llicenciat en llengua anglesa, extreballador de Lay’s a l’atur, i que ha viatjat per mig món. Diu que algú ha de restaurar la dignitat perduda. Del seu últim viatge a Tailàndia -“Si ets blanc, no cal que facis res, les ties se’t tiren a sobre”- enveja la reverència que el poble sentia pel seu rei: “Els americans odiem els nostres líders. M’agradaria sentir aquesta mena d’amor”. Avui les enquestes donen a Trump un 65% de possibilitats d’endur-se Ohio. Són les barbes del veí.