Per a què serveix un atemptat

Res no dona més poder que administrar la por. Els estats occidentals no han trobat la manera de derrotar el terrorisme a les ciutats, però han trobat la manera de derrotar els seus ciutadans. Ho vam veure després de l’11 de Setembre: la imatge de l’alcalde Giulani i del president Bush entre la runa, coberts de pols d’edifici i de cadàver, volia significar el coratge i la resistència col·lectiva, però va acabar significant una dominació psicològica total. La presència del rei a la plaça Catalunya d’ahir tenia el mateix propòsit. L’escenografia de la solidaritat és una invitació a fer-se l’innocent. Per això no saps com s’han previngut desenes d’atemptats en els darrers anys: et necessiten infantil.

La suspensió del judici individual, la criminalització de la dissidència, la imposició de l’estat d’excepció permanent són els productes culturals de la dècada. La Patriot Act, la llei que va donar cobertura a la invasió de la intimitat, les mesures de seguretat als aeroports, l’omnipresència de càmeres al carrer o de la policia militaritzada en estacions de tren són només la normalització d’una ideologia de fons. La nova normalitat és fer ús de la por per consolidar les jerarquies, militaritzar l’Estat, i afeblir la democràcia i la vida espontània. Han volgut que la política i les idees s’abandonessin al sentimentalisme més xaró, a l’entreteniment més repetitiu, a la indignitat de viure només per publicitar la bellesa del nostre ego.

A l’arrel hi ha la idea que la democràcia i la violència són antagòniques. Després de les guerres mundials, el prestigi dels exèrcits va quedar ferit de mort. Amb la presència del terror, però, primer torna el soldat professional com a mal menor, fins que esdevé la columna vertebral de la convivència. Es justifica com a mal menor perquè s’entén com una alternativa a la democràcia. Suspenem la política perquè primer és la seguretat.

Aquest aparent antagonisme entre democràcia i violència duu els demòcrates a atrinxerar-se en un discurs naïf sobre els costos de ser lliure. S’abandona la democràcia a les formes del folklore, a la infantilització de la voluntat -“Vull això ara perquè hi tinc dret!”-, a la recerca del benestar material com a únic horitzó de dignitat. La veritat és que la democràcia se sustenta justament en la idea contrària: som responsables de la violència que exercim, i compartim els riscos perquè som coautors de terribles decisions que mai ofereixen una solució perfecta. Preferim ciutats vulnerables a l’empobriment moral de ser protegits per un gran germà, un Leviatan, un monstre que s’ocupa dels nostres malsons mentre vivim la ficció del plaer.

La democràcia és el regne dels adults i un atemptat serveix per infantilitzar. Ho hem vist als EUA, a la França d’excepció, a la City del Londres neoimperial i en la decantació del pensament continental cap a la burocratització autoritària. En el món de la Xina musculada i la Rússia imperialista, els nostres polítics cavalquen sobre els nostres baixos instints cap a guerres i bombardejos que, amb el pretext de la por, persegueixen els interessos geopolítics de sempre. Però se’ns pren la possibilitat de rebutjar o voler aquests interessos com a adults: se’ns serveixen els fruits degradats com les farinetes a un nen.

Ara ho veurem a Espanya. Tothom que té ulls ha vist com la preocupació número u de l’Estat i la seva premsa ha estat fer ús de l’atemptat per suspendre el debat polític i traslladar-lo al terreny tècnic de la seguretat i al terreny moral de l’ordre públic. En la tribulació, statu quo. La barroera identificació entre autodeterminació i el caos propi del terrorisme que hem vist en els editorials d’ El País o El Mundo, i que es llegeix en les apel·lacions a la unitat i l’espanyolitat dels missatges de la Casa del Rei o la Moncloa, no és pas un error ni un excés, és la raó d’estat que hem vist arreu i sempre. Fer ús del xoc emocional i de la nostàlgia per una solidaritat més pura per infantilitzar la gent. És la mateixa raó per la qual s’ha evitat que els Mossos tinguessin accés a informació crucial: la vida val menys que el poder. Com que tenim experiència en l’ús que es fa de la por per consolidar la submissió, com que la història recent de la nostra cultura és l’intent de desempallegar-nos d’aquesta por, com que coneixem les temptacions del folklore eixorc per substituir la política i les seves incerteses, tenim la missió de ser adults. La resposta al terror no és delegar la nostra por en els guardians del poder, sinó arrabassar-los-el per aprofundir més en la democràcia, sabent-ne els riscos, caminant fermament cap a la llibertat, conscients de la incertesa que defineix tota vida humana viscuda amb dignitat.