Catalunya en el context

El món obligarà tothom a posicionar-se en una batalla ideològica entre l’aprofundiment democràtic i la frivolitat autoritària

Les aparicions recents de Catalunya en publicacions internacionals han estat més explícitament hostils a l’autodeterminació del que és habitual. Tant The Economist, que és una mena de dossier executiu del món, força influent en les classes dirigents de la diplomàcia i les finances, com Politico, que mira d’exportar el model de xafarderia informada de Washington cap a Brussel·les per entretenir buròcrates de la Unió Europea amb titulars impactants que els treguin del tedi, han comprat el marc interpretatiu que col·loca el cas català en el bàndol dels indesitjables, al costat del Brexit, Trump i els populismes antiliberals.

Després de la victòria del Brexit, i de l’auge arreu d’Europa de partits contraris al consens que fins ara ha regit el món occidental, tant per la dreta -d’Hongria o Polònia als Països Baixos o Àustria- com per l’esquerra -al sud mediterrani de Grècia i Espanya-, ha anat cristal·litzant un discurs que mira d’enfrontar-s’hi sense saber encara exactament com. La victòria de Trump i l’ombra amenaçadora de Le Pen han acabat de desplaçar aquest debat des de l’acadèmia i els think tanks cap a la premsa, i l’han centrat al voltant d’una angoixa de fi d’època. La pregunta que emergeix una vegada i una altra és si l’ordre liberal ha entrat en una mena de decadència irreversible.

Catalunya no pot cedir a l’autoritarisme 'soft' d’Espanya sense convertir-se en un agent més de la destrucció del millor del nostre món o en la minyona de les elits

L’èxit dels partits contraris a les elits que han governat la globalització amb una barreja de pretensions universalistes i dolce vita personal i intransferible és només una part de la trama. L’altra part inclou el creixement i la influència de la Xina, que, si bé no és prou forta i sostinguda per substituir els Estats Units com a garant de l’ordre mundial, sí que significa la inclusió d’un nou poder difícil de contrarestar sense grans costos, ja sigui a l’interior de les institucions globals, des de les Nacions Unides fins al Banc Mundial, o liderant noves institucions, com el Banc Asiàtic d’Inversions en Infraestructures. La Xina no només obliga a pensar el món d’una manera menys nord-americana, sinó que també fa més difícil aïllar Rússia, com es feia durant la Guerra Freda. És just el moment en què Rússia ha decidit intervenir agressivament als territoris de la seva influència històrica i aprofitar la feblesa que la ressaca de l’Iraq i l’Afganistan ha deixat en la mentalitat nord-americana per posar un peu al Pròxim Orient i reordenar-ne els incentius: Síria, l’Iran i Turquia són avui peces en un joc que Putin juga amb l’avantatge de no tenir alguns escrúpols en l’àmbit intern propis del món liberal.

A més, el context enxampa els intel·lectuals i polítics occidentals amb un seguit de problemes transnacionals difícils de solucionar i amb una sola eina per encarar-los. Els refugiats, el canvi climàtic, el terrorisme, la immigració, el comerç global: cap d’aquestes coses respon únicament a la lògica de les sobiranies nacionals. Però les elits dels països que fins ara han remenat les cireres només hi tenen una resposta: més poder de decisió per a les institucions internacionals que ells controlen des dels seus estats. Una part d’aquesta resposta és cínica -el poder és el poder-, però el problema de fons és que aquests dirigents creuen sincerament que les seves solucions són raonables i bones, i que això els legitima, encara que els costos els paguin les classes mitjanes i treballadores dels seus rerepaïsos. Per això les primeres reaccions contra els partidaris del Brexit o de Trump van consistir a titllar-nos de retardats mentals -amb eufemismes políticament correctes- i la d’ara és esquinçar-se les vestidures perquè l’ordre liberal està en perill per culpa dels mentalment retardats. Hom diria que a Occident no hi ha miralls.

El to d’alarma decadent de tot aquest debat indica que el món obligarà tothom a posicionar-se en una batalla ideològica entre l’aprofundiment democràtic i la frivolitat autoritària. El cas català resulta especialment problemàtic perquè qüestiona el camp de joc en el moment que tothom està sent cridat a files. Com sempre que el món es reordena, hi tenim molt a guanyar i molt a perdre, i ara més que mai abans depèn sobretot del que hi fem nosaltres. En aquest context, Catalunya no pot cedir a l’autoritarisme soft de l’Espanya que els lectors de The Economist volen tenir controlada sense convertir-se en un agent més de la destrucció del millor del nostre món o en la minyona de les elits, arrossegada per la decadència. Això que hem de fer només es pot fer travessant el foc d’aquest moment, afirmant la democràcia contra l’opinió de tothom qui hi té alguna cosa a perdre. Ser un problema és només el primer pas.