ANY VINYOLI

L’antiautoretrat de Joan Vinyoli

"Parlo de 'curiositat' i de 'raresa' perquè Vinyoli, fora d’aquestes nou, mai no va publicar cap altra prosa poètica"

El llibre El griu (1978) conté -i és tota una curiositat i, fins a cert punt, també una raresa, en l’obra de Vinyoli- nou proses poètiques més un poema en francès. Parlo de curiositat i de raresa perquè Vinyoli, fora d’aquestes nou, mai no va publicar cap altra prosa poètica (això no obstant, Xavier Macià, en la secció Textos inèdits i esparsos sobre poesia de la seva edició, en recull dues més que tenen prou qualitat: Pel camí dels mesos i Un diàleg ), i perquè el poema en la llengua de Char és l’únic que no va ser compost originàriament en català -si més no, l’únic entre els poemes de què tenim notícia, que són els que inclou la seva obra canònica.

En l’edició original del llibre, aquests poemes formen un conjunt únic, i el disseny de l’edició, certament estrany, així ho corrobora: amb el títol d’Endreces i altres coses, ens els trobem després del gruix principal de poemes d’ El griu i de les dedicatòries. Són qualificats, doncs, d’“altres coses”, coses a banda de la resta de l’obra. És per això que, posteriorment, aquestes deu peces han estat considerades com una obra independent, i així s’han presentat sempre més, d’ençà de l’edició Macià, amb el títol de Poemes en prosa -un títol, per tant, que té la mateixa entitat que qualsevol altre dels setze que conformen la poesia completa del barceloní.

Un aire dur i adolorit

Entre aquests deu poemes, hi trobem Primer esbós d’autoretrat als quaranta anys, que és un text que el poeta va elaborar durant la dècada dels cinquanta, però que no va trobar el seu lloc fins a l’edició del llibre citat, publicat el 1978 per Vicenç Altaió i Jaume Creus. Crec que val la pena que el transcrigui sencer, avui que fa, justament, cent anys que va néixer el poeta: “No té l’aire de ser un home procliu a records ni somnis. Caravermell, de perfil sanguini, l’arc de les celles poc definit li cau pesadament sobre els ulls de mirada a vegades viva, però més sovint quieta i recelosa. Té el nas gros i carnós, la boca petita, de llavis fins, poc dibuixats, sortit una mica el de dalt, entrat l’inferior, el mentó sense energia. No té cap encís peculiar; no fa pensar en aquells homes que un secret indefinible d’allò que en diem «l’ànima» fa ressaltants. No es pressent que hagi sentit anhels o enyorances infinites. No ha vagat mai per verals ni ha davallat en cap abisme. No és d’aquells homes que busquen la «flor blava», però sembla que sap el que és la «flor blava» i que potser l’ha anhelada un temps. Tal vegada és això que li dóna en definitiva, sobretot quan està sol, un cert aire dur i adolorit i potser nostàlgic”.

La meva tesi és que aquest poema -que du el substantiu autoretrat en el títol, encara que sigui matisat pel nom esbós -és un antiautoretrat. Un antiautoretrat que, llegit en una clau segurament irònica, o vagament irònica, compon, ves per on, l’autoretrat més complet del personatge. Més i tot encara que els tres autoretrats canònics, per dir-ne d’alguna manera, que trobem en la seva poesia.

La semblança d’aquest Primer esbós es construeix en un doble eix: el físic i el psicològico-moral. Quant a la descripció física, se’ns en dóna unes característiques que s’adeqüen força a la imatge que les fotografies conserven del poeta (bé que no hem d’oblidar que l’autoretrat és elaborat “als quaranta anys”). “Caravermell, de perfil sanguini” és una nota descriptiva que concorda amb aquella altra de l’ Autoretrat a seixanta-cinc anys : “Quina vinosa color de vida molt viscuda”. Les altres pinzellades de la semblança no ens fan gens estrany si les comparem amb qualsevol de les imatges del poeta, amb els trets que hi advertim: arc de les celles poc definit; ulls de mirada a vegades viva, però més sovint quieta i recelosa; nas gros i carnós; boca petita; mentó sense energia... Tot això podríem dir que respon prou bé al patró, al model físic. Que no se n’allunya gaire, per no dir gens.

Una altra cosa ben diferent és la descripció psicològico-moral, que aquesta sí que ens desconcerta. I ho fa, principalment, perquè sembla dir just el contrari del que és i del que, en altres poemes seus, Joan Vinyoli va defensar sobre la seva, diguem-ne, essència humana. “No té l’aire de ser un home procliu a records ni somnis”: aquest vers inicial entra en franca contradicció amb els dos amb què comença un dels poemes de Cercles : “Jo sé que tinc una tirada als somnis / i m’hi complico”. Pel que fa als records, ¿quants de poemes de l’autor no es refereixen, justament, a la memòria i a la seva abundosa collita d’imatges?

Continuem, ara, amb una tirallonga d’afirmacions que, per poc que coneguem l’obra de Vinyoli, ens han de deixar, per força, amb un pam de nas: “No es pressent que hagi sentit anhels o enyorances infinites. No ha vagat mai per verals ni ha davallat en cap abisme. No és d’aquells homes que busquen la «flor blava», però sembla que sap el que és la «flor blava» i que potser l’ha anhelada un temps. Tal vegada és això que li dóna en definitiva, sobretot quan està sol, un cert aire dur i adolorit i potser nostàlgic”.

El negatiu de la seva intimitat

Si afirmo que el poema és un antiautoretrat -un antiautoretrat que acaba sent el millor autoretrat de Vinyoli-és perquè, a parer meu, tot aquest fragment cal llegir-lo com si fos el negatiu de la seva realitat íntima. Com si fos un mirall, el poema ens torna una cara girada. La cara interna de l’home, no pas l’aparent, no la física. Vinyoli va sentir anhels (paraula que repeteix, ben simptomàticament, en el poema) i enyorances infinites tota la vida, i en va patir les conseqüències (també, gràcies a això, va escriure una poesia d’alta qualitat). Vagà per verals, certament, i va delejar coneixe’n de tota mena, i també va davallar, amb el pensament i amb la voluntat, en abismes d’on semblava que no havia de remuntar mai més. I, per damunt de tot, va ser precisament un d’aquells homes que va invertir el seu temps i els millors esforços de la seva existència en la recerca de la ideal flor blava de Novalis.

Sabia perfectament què era, aquesta flor, què representava, i què comportava la seva recerca obstinada -gaudi i dolor-. I va anhelar-la no pas durant un temps, sinó durant tot el temps que li va concedir la vida. Aquesta flor va ser el motiu i l’objectiu de la seva dolça condemna. Aquell “aire dur i adolorit i potser nostàlgic”, l’hi va donar no pas el fet d’haver renunciat a trobar la flor blava, sinó, justament, el de no poder-se sostreure a la imperiosa necessitat de buscar-la sempre més.