El got una mica més ple

En el document final s’identifiquen els equilibris entre les diverses sensibilitats eclesials i culturals, i el Papa no ha anat gaire més enllà. Ara bé, els partidaris de posicions més obertes no han quedat orfes

Mentre en una roda de premsa a Roma es presentava oficialment el nou document del Papa, a Barcelona un grup de periodistes estava reunit amb el vaticanista del Corriere della Sera Luigi Accattoli, en un seminari organitzat per la Fundació Joan Maragall i l’Observatori Blanquerna.

Accattoli, gat vell, ja portava l’exhortació Amoris laetitia ben subratllada. I explicava que el més important del text és que hi ha tres coses noves que fins ara no havia dit cap document pontifici oficial. Procedent dels sectors més oberts del catolicisme italià, de documents papals n’ha llegit uns quants. Segons explicava, per primera vegada ha pogut llegir que s’acceptés la possibilitat que els catòlics en situacions “irregulars” puguin combregar; que la resposta de l’Església pot ser diferent segons l’entorn cultural i geogràfic o les situacions particulars de cada persona, i que aquests mateixos catòlics s’han d’incorporar amb normalitat en tots els àmbits de la vida de Església: la litúrgia, la catequesi, la caritat o l’educació.

En el document queda clar que això no s’ha de confondre amb una religió a la carta. Però el que diu el Papa és que “les conseqüències i els efectes d’una norma no necessàriament han de ser sempre les mateixes”. De fet, una de les autocrítiques del document és que l’Església ha enfocat massa el tema familiar com una repetició de consignes doctrinals. Que s’ha dedicat massa vegades a només “imposar una sèrie de normes com si fossin una roca”.

A Accattoli li brillaven els ulls quan llegia que el Papa mateix afirma “que no totes les discussions doctrinals, morals o pastorals s’ha de resoldre amb intervencions del magisteri”. Per tant, la decisió final de si una persona “en situació irregular” pot combregar no cal que es fixi en una nova normativa del Papa. Com resoldre cada situació particular queda en mans dels capellans o bisbes que coneguin i acompanyin la persona afectada. Si a més s’hi suma que en diversos punts del text, Francesc al·ludeix a la formació de la pròpia consciència com a criteri, certament no ha canviat cap norma, però el camp queda bastant més obert que fins ara. I, desenganyem-nos, finalment el Papa posa en paper el que en bastants llocs ja era una pràctica habitual.

Cites literals

També crida l’atenció del document que bona part dels aspectes que havien aixecat més expectació el Papa els resol citant gairebé literalment les conclusions que van aprovar els participants en el sínode de bisbes sobre la família de l’any passat. Francesc va promoure aquesta assemblea mundial amb un temari obert. En el document final s’identifiquen els equilibris entre les diverses sensibilitats eclesials i culturals, i el Papa no ha anat gaire més enllà. Ara bé, els partidaris de posicions més obertes no han quedat orfes.

És evident que algunes expectatives eclesials i mediàtiques eren molt més altes. Això pot portar a veure el got mig buit. Pot ser. Però el cert és que el got està bastant més ple que abans. I el més important: que les portes que obre Francesc permeten que es continuï omplint.