03/11/2016

Lluís Izquierdo: una evocació

4 min

Els mèrits de Lluís Izquierdo, recentment desaparegut, com a poeta i home de lletres ja han estat glossats en quasi tots els diaris de Catalunya. És el que mereixia, i encara és poc el que s’ha dit, possiblement a causa d’aquesta independència de pensament que sempre va posseir, factor que no l’acabava d’agermanar ni tan sols amb altres poetes de la seva generació, com Barral o Gil de Biedma. En realitat -i això no ho ha escrit ningú, em sembla- qui més va influir en la seva obra literària va ser el poeta Joan Oliver, Pere Quart, i qui més va determinar la seva manera d’entendre l’existència van ser Jordi Maragall i uns quants dels seus fills, Pasqual i Ernest en primer lloc.

Jo, que vaig ser amic i col·lega seu a la Universitat de Barcelona, m’estimo més, ara, fer-ne una evocació personal. Vaig conèixer Lluís Izquierdo cap a l’any 1975, quan vaig començar a donar classes a la universitat per mediació d’un amic comú, Xavier Rubert de Ventós. Rubert havia convidat Izquierdo a professar a la Universitat de Cincinnati, als Estats Units, i Izquierdo va conservar, perquè era així, un enorme agraïment per haver-li permès respirar fondo en una societat, la nord-americana, fresca i amb mitjans, oberta i democràtica, quan Espanya encara estava immersa en la dictadura. Quan Rubert em va traspassar l’assignatura d’estètica em va proposar de seguida que conegués una persona que em podia ajudar molt a tenir criteris solvents sobre les matèries literàries: Lluís Izquierdo.

S’esqueia que tant la seva família com la meva teníem casa d’estiueig a Tiana, al seu estimat Maresme. Un bon dia de l’any que he dit em vaig presentar a casa seva. Era Dilluns de Pasqua. En arribar-hi vaig trobar una colla de caramelles, amb estendards i senyeres, barretines i tot, que hi cantaven les cançons que són del cas. Vaig esperar que les caramelles acabessin i llavors, en veure un home que entrava a la casa amb el propòsit de trobar unes monedes per oferir a la colla, vaig suposar que era el professor Izquierdo. No em vaig equivocar. Però Lluís Izquierdo va pensar que jo formava part de la colla i em va atansar cent pessetes de l’època, que era molt. (En Lluís sempre em va comentar, amb el temps, que m’hauria hagut de quedar el bitllet.) Jo vaig explicar amb quin propòsit m’havia presentat a casa seva. Va riure, i després vam fer un aperitiu en companyia de la seva dona, Anna, i dels dos fills, Toni i Miquel.

Ja llavors vaig pensar que faria bona amistat amb una persona que, al capdavall, encara era jove -llavors ens portàvem dotze anys; després, amb els anys, no ens en vam portar gairebé cap, perquè els adults acaben tenint tots la mateixa edat-, i que em podia ensenyar moltes coses: i així va ser.

Les visites que vaig començar a fer-li a ell i a tota la família van sovintejar. Essent com ell era amic de Joan Oliver, que llavors treballava de director literari a l’Editorial Proa, Izquierdo em va animar a traduir Kafka, un autor que admirava per damunt de molts d’altres si exceptuem un o altre poeta de patent. Per això vaig visitar Oliver, i va acceptar que endegués aquella traducció, un llibre que jo vaig anomenar La transformació, en comptes de La metamorfosi, per indicacions que havia rebut, temps enrere, de Gabriel Ferrater. Aquesta raresa no ha tingut gaire fortuna perquè, com em va dir Izquierdo, “Kafka és tan rar que un nom com metamorfosi, que és més rar que transformació, sempre tindrà més reclam”. Així va ser.

Com que, cap a aquells anys, jo estudiava a l’estranger, només ens vèiem per Nadal, per Pasqua o a l’estiu. Sempre recordaré que quan vaig sortir cap a Alemanya per primera vegada em va regalar, de la seva biblioteca, un exemplar de la primera edició de la Primera història d’Esther, de Salvador Espriu, cosa que només em va reconciliar una mica amb la poesia d’aquesta autor, sobrevalorat a Catalunya per motius polítics i no poètics. Sigui com sigui, ell sempre li va tenir admiració i respecte.

Posat que Lluís Izquierdo hagués menystingut la poesia d’Espriu, o de qui fos, tampoc l’hauria rebentat, perquè era condescendent, per no dir caritatiu, i enemic d’opinions contundents: ara penso en la seva posició, als darrers anys, sobre la qüestió de l’independentisme català, que ell es mirava sempre dialècticament i amb preocupació, mai arravatat.

Això ho sap tothom que assistís a les seves classes de la universitat. Un dels seus alumnes em va dir que les classes d’Izquierdo eren un “caos interplanetari”, com si s’haguessin fet quan el món encara no havia estat endreçat per voluntat divina, com si la Terra fos aquella rudis indigestaque moles de què parla Ovidi a Les metamorfosis (ara, sí); és a dir, una massa rude i gens formada. Un altre em deia que les seves classes només eren útils a les persones no solament intel·ligents, sinó amb amor per saber allò que encara no sabien. Izquierdo només ensenyava coses inèdites, esbiaixades, interrelacionades, rares, insòlites, sorprenents i inaudites. Sempre em va dir que no havia fet una sola classe sense preparar-la a fons, però la realitat era que a l’aula les idees que li venien al cap sortien impetuosament dels seus llavis: la qüestió era demostrar a l’auditori que el bon ensenyament consisteix a estimular la intel·ligència dels alumnes, encara que arribin -i això arribava, indefectiblement- a la més gran perplexitat. Era un intel·lectual; i quan les idees brollen de la testa d’un veritable professor, aquest està obligat a presentar-les en públic, baldament els oients comencin a perdre’s en un laberint de fets i de pensades.

Al cap dels anys, quan ja s’havia jubilat, va arribar la malaltia i totes les incomoditats que va comportar. Va entomar-ho tot amb una dignitat pròpiament bíblica. Segurament ja no esperava trobar després de la mort una vida eterna: només esperava morir amb dignitat, i sense queixar-se. Al cap de poc temps, va ser la seva dona qui es va posar malalta. Van compartir el malfat i la desgràcia plegats; van estimar-se fins a l’últim moment, i Lluís Izquierdo va desaparèixer d’aquest món deixant-hi un gruix de memòria com poques persones, només les que posseeixen grandesa, tenen el privilegi de deixar-hi.

stats