Publicitat
Publicitat

CAP A LES PLEBISCITÀRIES

Els dos perfils que el sí ha d’afermar el 27-S

Què hauria de passar perquè les formacions sobiranistes superessin el llindar que atorga un plus de legitimitat en unes eleccions que es presenten com el referèndum que l’Estat va vetar i assegura una majoria absoluta clara?

El 2012 la suma de vots entre Convergència i Unió, Esquerra Republicana de Catalunya, la CUP i Solidaritat per la Independència va representar el 49,6% dels vots vàlids emesos. Fregaven el 50%. Amb aquestes dades a la mà, és raonable demanar-se què hauria de passar perquè el 27-S les formacions sobiranistes superessin aquest llindar, que atorga un plus de legitimitat en unes eleccions que es presenten com el referèndum que l’Estat va vetar i assegura una majoria absoluta clara.

La resposta sobre què ha de passar sembla, a priori, òbvia: no perdre cap vot, i guanyar-ne alguns més. Però no és una resposta gaire útil. Possiblement, cal concretar-la més. Encara no tenim a la mà enquestes fetes després de la presentació de les candidatures Junts pel Sí, amb Raül Romeva al capdavant, i Catalunya Sí que es Pot, amb Lluís Rabell com a candidat. Però si ens mirem les enquestes que s’han anat publicant en els últims mesos, hi podem identificar dos perfils que, clarament, poden bascular entre opcions sobiranistes i no sobiranistes i que, al remat, poden ser decisius: els votants de CiU que no tenen decidit votar independència, i els sobiranistes que el 2012 van votar altres opcions, sobretot ICV-EUiA.

El primer és el segment de votants de Convergència i Unió del 2012 que no era explícitament independentista, ni s’hi ha tornat aquests anys. O els que, tot i voler la independència, tenen por de les possibles conseqüències i les dificultats inherents a un procés no acordat amb l’Estat. Són votants que estan, potser, una mica desconcertats pels canvis en l’escenari. Pel trencament de la federació entre CDC i UDC després de 37 anys, o per l’aposta d’Artur Mas. O que valoren negativament el govern d’aquests dos últims anys, però no troben atractiva l’oferta de les altres opcions sobiranistes.

On van els desertors de CiU

De fet, si mirem l’últim CEO, només el 56% dels exvotants de CiU tenien decidit, al juny, tornar a votar la federació. Un 11% addicional declaraven que es volien moure cap a ERC o la CUP. La resta es repartien a parts iguals entre la indecisió o les fugues a altres. Especialment a Ciutadans: un 7% dels que van confiar en Mas el 2012 avui diuen que votarien la formació d’Albert Rivera.

Són votants que no tenen un perfil majoritàriament independentista i que no valoren gaire bé la gestió del Govern. El seu perfil ideològic és de centredreta. Els exvotants de CiU que ara estan indecisos tenen un perfil d’edat més gran, mentre que els que passarien a altres partits són joves. Els indecisos es reparteixen a parts iguals entre independentistes, federalistes i autonomistes, mentre que els que marxarien a partits no sobiranistes són, sobretot, autonomistes. Se situen de manera desproporcionada en ciutats de més de 150.000 habitants.

Sabem que a aquest perfil li preocupen qüestions relacionades amb el procés i les possibles conseqüències. Però retenir-ne tants com es pugui hauria de ser un objectiu central per a la llista Junts pel Sí si vol fer un bon resultat el 27-S.

Ara bé, més enllà d’aquesta dimensió més defensiva, el sobiranisme també s’hauria de preocupar per atreure votants que el 2012 no li van fer confiança, si vol mantenir o millorar el resultat de llavors. El febrer del 2013 el 50% dels que havien votat ICV deien a les enquestes que votarien a favor de la independència si hi hagués un referèndum, i un 30% deien que la seva primera preferència, per davant del federalisme, era la independència. Això són entre 100.000 i 180.000 vots per al sí que podrien decantar clarament la balança de les majories. I cal sumar-hi el 8% dels votants socialistes que es declaraven independentistes llavors. El cap de llista de Junts pel Sí, Raül Romeva, respon exactament a aquest perfil. Està per veure quina capacitat d’atracció d’aquest sector tindrà la llista de Romeva, o la CUP, però, en tot cas, si el gruix d’aquests votants optessin per una papereta explícitament independentista al setembre, la majoria sobiranista seria a tocar.

Moltes altres prioritats

Són sobiranistes que tenen, tanmateix, moltes altres prioritats. La qüestió nacional no és l’única que els mou a l’hora de decidir el vot, i sovint tenen una concepció més aviat instrumental de la independència: la valoren com a oportunitat per canviar les coses i no com una finalitat en si mateixa. És un grup potencialment sensible a les expectatives de canvi que s’han generat a escala estatal de la mà de Podem, per bé que una part ja se senten atrets per la CUP i d’altres encara estan indecisos.

L’independentisme, doncs, possiblement s’equivocaria si confiés simplement en la il·lusió de les seves bases més mobilitzades. Construir majories, atesa la composició sociopolítica de Catalunya, és una tasca complexa que requereix atenció als detalls, i cal encaixar peces molt diferents entre si. Les campanyes electorals són perilloses, perquè aïllen els polítics de la realitat, i els envolten de simpatitzants i aduladors. A fora de la bombolla de lloances i aplaudiments hi sol haver la clau de l’èxit.

RE