Catalunya i Europa

Amb la resolució del TJUE que reconeixia a Oriol Junqueras la condició de membre del Parlament Europeu des del moment de la proclamació dels resultats, i les decisions encadenades del Parlament d’acreditar primer Junqueras, Puigdemont i Comín i retirar després la condició d’eurodiputat a Junqueras, hem viscut un nou cicle d’encantament i decepció amb Europa d’una part significativa de la societat catalana. Fa un temps que s’observa aquesta relació una mica ciclotímica del sobiranisme amb la Unió Europea. Amb cada victòria judicial reneix l’entusiasme europeista, amb cada derrota o obstacle arriben laments i malfiances amb Europa.

La tradició europeista del catalanisme veia en Europa una palanca fonamental per solucionar el problema espanyol. El catalanisme confiava cegament en l’europeïtzació com a mecanisme bàsic per transformar Espanya en un estat capaç d’acomodar democràticament la seva diversitat. I alhora confiava que la combinació de la transferència de poder cap a dalt -la UE- i cap a baix -la Generalitat i els ens locals- aniria buidant progressivament de contingut real les institucions de l’estat espanyol.

Aquelles esperances, compartides en bona mesura amb els sectors demòcrates de la societat espanyola, eren perfectament raonables en el moment històric de la Transició. Certament, Europa era la gran esperança per escapar-se del destí tràgic de la història d’Espanya. I allò va conformar, diria, una determinada cultura política, basada en un europeisme essencial i completament acrític amb les institucions de la Unió.

És una actitud cap a la Unió que té un fort component generacional, ja que és especialment marcada entre la generació del tardofranquisme i la Transició. Les generacions posteriors, que han crescut ja dins de l’espai europeu, possiblement hi mantenen una relació diferent, més crítica i normalitzada. Però el llegat d’aquell moment històric és persistent. I això explica tant l’excés d’esperances com les decepcions exagerades que ha tingut el sobiranisme català amb Europa.

Amb l’experiència acumulada, tanmateix, possiblement seria més raonable una aproximació una mica més equilibrada i realista a la qüestió. Ens estalviaria disgustos. Ara sabem que, enfront de la utopia federalista europea, hi ha una realitat molt persistent de la Unió com un ens bàsicament intergovernamental. Els estats no renuncien al seu paper central en l’arquitectura política i institucional de la Unió. La UE, formalment i informalment, segueix sent un club d’estats. Alguns d’aquests estats tenen llarga tradició i molta qualitat democràtica, i d’altres (com Espanya), en canvi, tenen tradicions i pràctiques democràtiques molt més precàries. Però l’Europa actual no és només un club d’estats, esclar: està complementat amb elements, no menors, d’integració supranacional. Alguns d’aquests elements són clarament garantistes i positius en l’àmbit dels drets i les llibertats. D’altres ho són menys, especialment pel que fa a la qüestió socioeconòmica, evidentment.

Des del punt de vista català i del conflicte democràtic amb l’Estat, és clarament preferible estar dins l’espai de drets i llibertats europeu que no estar-hi. I aquesta és una carta que cal jugar a fons. I més ara, que el nacionalisme espanyol més autoritari va pujant decibels i utilitza el poder judicial com a arma política sense embuts. Però cal estar-hi amb el realisme necessari. Sabent què podem esperar de la UE i què no. Europa, com demostren el cas dels refugiats, o els d’Hongria i Polònia, té una gran tolerància a les vulneracions de drets i derives il·liberals. Perquè en les relacions entre estats hi impera la realpolitik, i Espanya està molt ben inserida i té una gran influència en la Unió Europea. Aquesta constatació ens hauria de vacunar de falses esperances i de grans decepcions.

Les institucions europees són un terreny de joc diferent i més raonable que el que ofereixen les institucions espanyoles, sobretot en l’àmbit judicial. Però Europa no ens portarà la solució, tot i que algunes institucions europees hi poden contribuir. Si més no a prevenir, limitar o sancionar l’escalada autoritària dels aparells de l’Estat. I això és imprescindible per preservar un espai en què el diàleg democràtic sigui possible.

De moment, els aparells de l’Estat segueixen instal·lats en la lògica punitiva i antigarantista que ens ha portat fins aquí. El Suprem, la JEC, la Fiscalia, el Tribunal de Comptes no donen símptomes de voler canviar de cicle. Això és important tenir-ho en compte perquè indica que les forces de fons no tenen intencions de permetre que es busquin solucions polítiques al conflicte. Aquest pot ser un obstacle insalvable per a la taula de diàleg pactada i, de retruc, per al nou govern espanyol. Però el fre europeu és lent, feble i contingent. Només si el PSOE i Podem estan disposats a assumir costos per posar-hi fre ara i ací, tot plegat té alguna viabilitat. Però requeriria gestos més contundents i arriscats dels que de moment estan disposats a fer. Si no hi aposten a fons, veient la dinàmica de radicalització de la dreta espanyola, no serà només Catalunya qui en pagarà el preu.