De Trump a Le Pen: la classe treballadora blanca no està sola

Una part dels votants moderats de la dreta es mouen molt fàcilment cap a l’extrema dreta

S’ha parlat molt, i més que se’n parlarà, del paper clau que ha tingut el vot de la classe treballadora blanca en l’èxit electoral de Donald Trump. I és lògic que sigui així: totes les dades de què disposem apunten en aquesta direcció. Trump hauria guanyat Clinton entre els votants blancs sense estudis superiors per un marge d’entre 30 i 40 punts. I això hauria sigut suficient per compensar, amb escreix, el seu desavantatge relatiu en els altres grups de votants, especialment les minories, tot i que la capacitat de Hillary Clinton per arrossegar el vot hispà i afroamericà ha sigut menor de l’esperada.

La geografia de l’Amèrica de Trump és també força eloqüent. Els territoris que més han virat cap als republicans respecte a les eleccions de 2012 són, precisament, les zones del famós Rust Belt, l’Amèrica rural i de ciutats petites més afectada per la desindustrialització i per un estancament dels ingressos en termes reals de les famílies treballadores blanques que fa dècades que dura.

Aquestes opcions polítiques arrelen amb facilitat allà on l’antiga seguretat de la feina industrial ha sigut substituïda per feines precàries i amb uns salaris molt baixos

No és un fenomen nou, ni exclusiu dels Estats Units. De fet, en molts països europeus ja fa dècades que s’observa un creixent suport a l’extrema dreta de l’electorat blanc de classe treballadora. El Front Nacional francès n’és segurament el cas paradigmàtic. Fa dècades que es nodreix d’aquest vot, que podria acabar portant Marine Le Pen a la presidència de la República. Però els mapes del suport al Brexit van en la mateixa direcció. Aquestes opcions polítiques arrelen amb facilitat allà on l’antiga seguretat de la feina industrial ha sigut substituïda per feines precàries i amb uns salaris molt baixos.

Tanmateix, aquest gir de la classe treballadora autòctona cap a opcions d’extrema dreta no ha sigut igual a tot arreu. Alguns estudis apunten a la hipòtesi que ha sigut més intens allà on el debat polític s’ha centrat i s’ha polaritzat més en qüestions culturals com els drets de les minories, la diversitat o la igualtat de gènere. Per contra, quan el debat es manté centrat, i polaritzat, en la qüestió socioeconòmica, l’esquerra és més capaç de retenir aquest votant. En altres paraules: allà on les esquerres han deixat de parlar de redistribució de la renda i de polítiques de protecció i compensació cap als perjudicats per la globalització és on aquests han acabat apropant-se a les opcions xenòfobes i populistes.

Ara bé, per molt important que sigui, aquesta no és tota la història. Evidentment, si a Trump -o al Brexit- només l’haguessin votat aquests perdedors de la globalització, hauria pogut fer molt bon resultat però no hauria aconseguit guanyar les eleccions. Com apunta el politòleg català de la Universitat d’Oxford Sergi Pardos-Prado, l’extrema dreta basa el seu èxit electoral en una aliança interclassista: sovint l’electorat conservador tradicional (antigues classes mitjanes i petita burgesia) no ha fet escarafalls davant el discurs xenòfob i populista. De fet, segons les dades, finalment Trump hauria guanyat -tot i que per un estret marge- també entre l’electorat blanc amb estudis superiors. En contra del tòpic que s’ha escampat darrerament, doncs, aquest segment de l’electorat no és inequívocament liberal i demòcrata, sinó que està força dividit entre un bloc progressista i un de molt consistent, conservador i profundament reaccionari.

Trump hauria guanyat -tot i que per un estret marge- també entre l’electorat blanc amb estudis superiors

Aquí hi ha, doncs, l’altra part de la equació que cal resoldre: el votant moderat de la dreta que es mou amb sorprenent facilitat, en alguns països, cap a l’extrema dreta. Tot plegat configura un panorama complex que no admet explicacions unívoques. Subratllar les bases socioeconòmiques d’aquest fenomen no implica menysprear el poder explicatiu que tenen factors culturals i ideològics com la xenofòbia, els valors reaccionaris o la retòrica populista. Però la prepotència amb què una certa elit acadèmica i intel·lectual ha menyspreat els votants d’aquestes opcions com a ignorants i manipulats o, simplement, com a propensos a l’autoritarisme no sembla que ajudi gaire a l’anàlisi i a la recerca de solucions.

Convindria, potser, pensar seriosament en els riscos que comporta que l’esquerra sigui presonera d’uns consensos en matèria econòmica que generen perdedors clars entre el seu electorat tradicional. I entendre les implicacions que té centrar tot el debat polític en qüestions com el multiculturalisme o la diversitat sense tenir discursos i polítiques clars i efectius en matèria econòmica que facin front al fort increment de les desigualtats i a les conseqüències negatives que té la globalització -i la robotització- per a determinats sectors socials.