Obrint Pas: crònica dels anys difícils

PolitòlegL'anunci d'una aturada indefinida d'Obrint Pas, després de vint anys de carrera musical -el grup es va fundar el 1993-, ofereix una bona ocasió per mirar amb una certa perspectiva el que ha sigut el fenomen musical en llengua pròpia més important del País Valencià des de Raimon.

A començaments dels anys noranta, l'onada expansiva del rock català havia arribat molt esmorteïda a València. Tot just es començava a parlar dels primers mòdems de 28.8 kbps i, per tant, les novetats havien de circular amb cassets gravats i regravats de manera casolana. Només Xavi Sarrià, amb el programa El celobert en una ràdio alternativa de València, i Acció Cultural del País Valencià, amb els concerts Tirant de Rock, havien fet de difusors del que llavors a Catalunya era ja un fenomen de masses.

Els orígens i el context

A començaments dels anys noranta, també, es trobaven a les línies en valencià dels instituts de València generacions de joves que ja havien estudiat íntegrament en català, bé a les escoles cooperatives fundades a finals dels anys 70, bé a les primeres escoles públiques que completaven l'ensenyament en valencià, gràcies a la llei d'ús i ensenyament del valencià del 1983. La segregació escolar per llengua que estableix la llei valenciana, amb tots els problemes que comporta, va contribuir en aquell context a crear un entorn culturalment fèrtil.

Eren també els anys en què els governs socialistes que havien controlat les institucions valencianes durant tota la dècada dels vuitanta s'acostaven a la seva fi i la dreta començava a ocupar, l'una rere l'altra, les instàncies de poder municipal i autonòmic. València es percebia a ella mateixa com una ciutat grisa, que havia quedat al marge de la festa que el 1992 va portar els Jocs Olímpics a Barcelona. La crisi econòmica contribuïa al cansament i una part de la societat valenciana va dipositar les seves esperances en un aventurer de Cartagena -Eduardo Zaplana-, que des de Benidorm tenia la mirada posada en la Generalitat.

Una generació desacomplexada

En aquest context, un grup adolescent -com tants d'altres n'hi havia- va trobar un so i un llenguatge que en poc temps els va fer transcendir els circuits més o menys subterranis en què circulen aquests grups. Quina va ser la clau? Possiblement, una combinació entre l'aposta desacomplexada pel valencià com a llengua d'expressió, la incorporació de la dolçaina -i, amb aquest instrument, el so i el patrimoni de la música tradicional valenciana- a la música contemporània, i el seu discurs polític i social. No renunciar a mirar enrere -les referències a Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés, per exemple, són habituals- sense recloure's en la nostàlgia d'un país perdut, cosa que els ha permès també anar més enllà del seu cercle polític, geogràfic i d'edat més pròxim.

D'alguna manera, doncs, Obrint Pas és fruit del que la generació de la Transició va sembrar, al País Valencià, a cavall dels anys setanta i vuitanta: bàsicament, l'escola en valencià i una idea de país. Va tenir la capacitat, tanmateix, de projectar-ho cap al futur i fer-ho créixer en els anys difícils, els anys en què les energies de la generació anterior anaven esgotant-se.

L'agressivitat de la dreta que governava al País Valencià des del 1995 amb qualsevol expressió cultural no alineada amb el seu model de societat va fer que el creixement del grup es fes en un entorn difícil per a la professionalització de la creació cultural en català. El PP no va estalviar esforços a arraconar els músics en valencià, impedint concerts, fent-los invisibles a la Radiotelevisió Valenciana i tallant qualsevol mena de suport públic. Per a un grup com Obrint Pas, l'accés al mercat cultural dels Països Catalans va ser una de les claus que en van permetre la consolidació i el creixement.

Un públic consolidat

Del fenomen Obrint Pas, però, tan interessant és entendre'n les causes com analitzar-ne les conseqüències. En paral·lel al creixement del grup, i malgrat el silenci institucional, s'ha produït una expansió inèdita de la música feta en català. Avui hi ha desenes de grups que conformen una escena en permanent evolució. S'ha consolidat un públic que vint anys enrere no existia i els estils han anat diversificant-se.

No podem saber què hauria passat sense Obrint Pas, però, en tot cas, sembla clar que l'èxit del grup ha tingut un impacte positiu en el seu entorn, i especialment en la relació d'un segment creixent del jovent valencià amb la seva llengua i la tradició cultural i musical valenciana.