Parlar amb el PSC

Els socialistes catalans hauran de plantejar-se fins a quin punt estan disposats a avalar la repressió i degradar la convivència abans que asseure’s a explorar seriosament sortides democràtiques

“Ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum acordat en el marc de la legalitat”. Vist des del 2018 sembla difícil de creure, però és un extracte literal del programa electoral amb què el PSC va concórrer a les eleccions del 2012. Certament, en una lectura atenta del programa es pot veure que en cap moment es planteja explícitament que el referèndum inclogui l’opció de la independència, però el vocabulari i l’ús del concepte dret a decidir tenen poc a veure amb les posicions que defensa actualment el Partit dels Socialistes.

En aquests anys d’impuls independentista, el PSC ha fet una clara involució respecte a les posicions que mantenia llavors. De defensar el dret a decidir i una nova Constitució a donar suport a l’aplicació del 155 hi ha un gran retrocés. De ben segur que aquesta involució no es pot deslligar de la pèrdua de posicions del socialisme català ni de les fugues de quadres i votants que ha patit en diverses direccions: cap a Esquerra, cap als comuns, cap a Ciutadans i fins i tot també cap a Junts per Catalunya. La dinàmica interna i la lògica de la competició electoral han anat arraconant els socialistes a posicions més allunyades de la idea del dret a decidir i, en conseqüència, de la centralitat política d’aquest país.

El que crida més l’atenció, tanmateix, és que hi ha un cert sobiranisme al qual li agrada recrear-se en aquesta involució. Assenyalen el PSC com a part del bloc del 155 amb una satisfacció poc dissimulada, com de qui finalment veu demostrada la seva vella tesi. És difícil d’entendre. Perquè en realitat aquest retrocés en les posicions dels socialistes catalans expressa un fracàs del sobiranisme. La correlació de forces existent al país sembla que reserva encara als socialistes un paper important. Tant de bo els comuns els haguessin substituït, però no ha passat. Els socialistes segueixen tenint una posició clau si en algun moment es pensa a construir un consens transversal que permeti articular una solució democràtica al conflicte. Com més arrenglerat amb les posicions dures estiga el PSC, més difícil serà imaginar una solució.

Seria, potser, més intel·ligent mirar de descodificar els mecanismes que han portat un partit de tradició catalanista a aquestes posicions. Sense prejudicis, intentar entendre les causes d’aquesta involució i esbrinar què es podria haver fet d’una altra manera. I treballar per allunyar-los del bloc del 155 en lloc de consolidar el bloqueig.

Escoltar i entendre no vol dir, lògicament, assumir les seves posicions. Al contrari: requereix prendre’ls seriosament i confrontar-los de manera racional. Es tracta, al capdavall, de trencar la successió de monòlegs paral·lels i entrar en un diàleg autèntic. Perquè, mentre que els arguments del PP i Ciutadans contra el referèndum són estrictament nacionalistes i de fetitxisme constitucional, les objeccions del PSC són, en aparença, de naturalesa pragmàtica.

La principal objecció que plantegen és que votar sobre la independència generaria, fos quin fos el resultat, una gran insatisfacció en una meitat de la societat. Diuen els socialistes que els referèndums polaritzen, i que seria millor trobar una solució de consens, intermèdia entre l’ statu quo i la independència. Una solució que no fos de ningú, però que deixés mig satisfetes les dues bandes, per minimitzar la insatisfacció col·lectiva.

És un argument raonable. Tanmateix, la primera pregunta que cal fer al PSC és si pensa que els referèndums polaritzen més o menys que enviar la policia antiavalots a reprimir-los violentament i empresonar els seus promotors sota acusacions falses. Perquè les propostes cal valorar-les en el context de les alternatives disponibles. I la pregunta, em sembla, es respon sola: només cal mirar la societat escocesa i la catalana avui.

Els referèndums poden tenir, en algunes circumstàncies, un efecte polaritzador si es planteja una tria binària artificial. Però en aquesta societat el debat sobre la independència fa anys que s’hi ha assentat i per tant un referèndum és més aviat una manera civilitzada de resoldre’l. Precisament, permetria normalitzar el debat i canalitzar-lo democràticament. Avui, diria, l’única alternativa a un referèndum és mantenir la repressió.

Però, en tot cas, el referèndum en cap cas exclou que es pugui plantejar una tercera via. En qualsevol moment del procés es pot posar sobre la taula i, potser, aconseguiria imposar-se democràticament a la independència i a l’ statu quo. Però aquesta no és la qüestió. En el fons, el problema és que la correlació de forces i, sobretot, l’estructura institucional de l’Estat fan molt difícil que es pugui plantejar una proposta com aquesta.

Per això, de fet, la posició del PSC blinda l’ statu quo i impedeix una resolució democràtica del conflicte. Un statu quo, a més, que després de l’article 155 i d’anys d’intervenció financera ha retrocedit significativament i es troba ja molt allunyat de la centralitat d’aquest país. El PSC té, potencialment, un paper clau en el desbloqueig de la situació. Els socialistes catalans, doncs, hauran de plantejar-se fins a quin punt estan disposats a avalar la repressió i degradar la convivència abans que asseure’s a explorar i plantejar seriosament sortides democràtiques. I el sobiranisme, lluny de creure que ja ho té tot fet, hauria de tindre la taula parada per quan arribe el moment. Si és que arriba, esclar.

Etiquetes