Pressupostos

En el context actual possiblement seria raonable pensar en reformes legislatives o algun mecanisme anàleg que afavorissin l’aprovació dels pressupostos per governs en minoria

En una desconcertant estratègia de negociació, l’operació de pressió als partits sobiranistes perquè aprovin els pressupostos generals de l’Estat va començar amb un engany: es vinculava la pujada del salari mínim a l’aprovació dels comptes. Com ja es va advertir en el seu moment, per apujar l’SMI només calia aprovar un decret en consell de ministres. El mateix govern espanyol ja es va encarregar de demostrar-ho el 21 de desembre.

Ara, superat l’episodi del salari mínim, el prèssing segueix amb un nou engany, que vincula la no aprovació dels pressupostos al final anticipat de la legislatura i, en un salt encara més arriscat, a l’arribada a la Moncloa d’un tripartit de dreta, dreta extrema i extrema dreta. I no: quan un govern no aconsegueix la majoria per aprovar els pressupostos, no es convoquen automàticament eleccions, sinó que se segueix governant amb els comptes prorrogats. Tret, esclar, que al govern li interessi dissoldre el Parlament i convocar eleccions, que és una potestat del president. Però en tot cas, en l’àmbit de l’Estat -com en el cas de la Generalitat-, la votació dels pressupostos no està vinculada a la caiguda del govern. Això es produeix per qüestió de confiança o moció de censura.

Però, més enllà del regat curt de la política conjuntural, el cas d’aquests pressupostos il·lustra una tendència més general que comença a ser preocupant. El govern espanyol té dificultats per aprovar els pressupostos. El govern català té dificultats per aprovar els pressupostos. El govern valencià ha tingut dificultats (feliçment superades) per aprovar els pressupostos. El govern municipal de Barcelona té dificultats per aprovar els pressupostos. És una nova regularitat en la política del nostre país, que es reprodueix també a Espanya. Cada cop és més freqüent trobar governs a tots nivells que no aconsegueixen reunir les majories necessàries per aprovar els pressupostos.

La raó té a veure amb el fet que cada cop hi ha més partits i, en molts sentits, estan més polaritzats. El sistema institucional que tenim dissenyat per a l’aprovació dels pressupostos anuals està pensat per a un context de menys fragmentació política, en què la majoria de governs se sustentaven amb majories absolutes d’un sol partit o coalicions estables. En canvi, ara tenim un nombre molt gran de governs en minoria. I els altres partits al Parlament són molt reticents a aprovar els comptes perquè tradicionalment el vot favorable als pressupostos s’ha identificat amb un compromís estructural amb el govern i, pràcticament, amb formar part de la majoria de govern.

És una situació problemàtica, que no ens hauria de passar per alt, ja que planteja un problema democràtic important. Perquè, sense poder aprovar pressupostos, els governs veuen molt limitada la seva capacitat d’actuació. Algú podria pensar que tampoc està tan malament, perquè, si més no, fa més difícil l’ús partidista i electoralista de la despesa pública. Però és una mirada massa curta: en el fons si els governs no tenen capacitat de decidir a què dediquen el pressupost, això vol dir que no tenen autonomia per governar. I si els governs escollits democràticament no poden governar, es produeix un dèficit de representació, ja que les polítiques que es poden portar a terme són més limitades i, per tant, no tenen prou capacitat per respondre a les preferències dels votants. En un món ideal, aquesta restricció seria una virtut perquè permetria incorporar als comptes les preferències de més actors polítics i els faria més representatius. Però en el nostre context, de facto, això el que afavoreix és el bloqueig.

I aquest bloqueig generalitzat dels pressupostos també té potencialment conseqüències socials i econòmiques, ja que dificulta l’adaptació de les polítiques de despesa i ingressos al cicle econòmic. Això evita, per exemple, la plena reversió de les retallades que es van fer en els anys d’austeritat.

En l’àmbit local s’han plantejat dues solucions parcials per evitar el bloqueig. La primera és la possibilitat de vincular els pressupostos a una moció de confiança, de tal manera que els partits de l’oposició només poden bloquejar els comptes si compten amb una majoria alternativa. La segona és que els governs municipals, si no aconsegueixen la majoria necessària al ple, poden aprovar pressupostos en junta de govern, sempre que hi hagi en vigor uns pressupostos prorrogats.

Probablement en l’àmbit municipal aquests mecanismes són especialment necessaris perquè és més fàcil que hi hagi governs en minoria: si cap candidat a la investidura aconsegueix la majoria absoluta del ple, és investit el candidat de la llista més votada. Però en el context actual possiblement seria raonable pensar en reformes legislatives o algun mecanisme anàleg que afavorissin l’aprovació dels pressupostos per governs en minoria. Això permetria que els governs governessin, l’oposició s’hi oposés i els votants sabéssim a qui i per què hem de retre comptes quan arriben les eleccions.