02/12/2018

“Tendrán un juicio justo”

3 min

Politòleg“Tendrán un juicio justo”. Aquesta fou l’única resposta que va poder donar el govern espanyol a l’anunci de la vaga de fam de Jordi Turull i Jordi Sànchez. Una resposta que, per variar, no està a l’altura de la magnitud del problema que planteja de manera dramàtica la transcendent decisió dels dos presos polítics.

De fet, la qüestió concreta que plantegen, referent a la dilació deliberada del Tribunal Constitucional en la resolució dels recursos d’empara per obstaculitzar el camí cap a la justícia europea, és un element més en totes les injustícies que s’acumulen en aquest procés. Però té una gran importància, perquè l’intent de retardar i dificultar l’accés a la justícia europea és estratègic per a la justícia espanyola i per a l’Estat en conjunt.

La raó fonamental és que la defensa ideològica de l’Estat enfront del procés sobiranista ha basculat sobre la idea de la legalitat i l’estat de dret. Però amb la seva incapacitat per autocontrolar-se, el poder judicial ha fet volar pels aires aquesta línia de defensa.

La reacció de la justícia dels altres països europeus ha sigut prou eloqüent. Si Espanya estigués actuant com l’estat de dret que diu que és, els mateixos fets no haurien generat respostes tan diametralment oposades per part d’òrgans judicials d’altres països democràtics. Tota la pressió diplomàtica espanyola fou incapaç de forçar decisions alineades amb la doctrina de la rebel·lió, i no perquè la pressió fos insuficient, sinó perquè és una doctrina manifestament injusta.

Per això, davant del qüestionament que ve de dins i de fora sobre els abusos d’aquest procés, la resposta sovint evita entrar a debatre el fons de la qüestió i es parapeta en una mena d’acte de fe: Espanya és una democràcia consolidada i un estat de dret homologable, diuen, i per tant els acusats tindran un judici just a Espanya. I d’aquí no surten. Perquè els seus arguments no ho aguanten.

A aquestes altures es pot dir ja que els líders polítics i socials independentistes no tindran un judici just a Espanya. Els òrgans jurisdiccionals implicats en aquest procés, des del jutjat d’instrucció 13 fins a l’Audiència Nacional, passant pel jutge instructor i la sala segona del Suprem o el mateix Tribunal Constitucional, han anat confluint en una lògica més pròpia del dret penal de l’enemic que d’un judici just en un estat de dret amb garanties democràtiques.

En aquest procediment s’han vulnerat tota mena de drets i garanties, començant per una instrucció original al jutjat 13 que de facto es va convertir en una causa general, seguint per la vulneració arbitrària del dret al jutge natural i la segona instància, i per una qualificació penal dels fets que en cap cas és raonable i una presó provisional abusiva.

Tot això és possible perquè no hi ha contrapesos. I no hi ha contrapesos perquè el poder judicial espanyol està profundament amarat d’una ideologia d’estat que li impedeix actuar amb imparcialitat en un procés d’aquesta naturalesa. Les altes magistratures -i bona part dels jutges i fiscals de menor rang també- es perceben a ells mateixos com a defensors de la integritat de l’Estat davant l’amenaça separatista.

En aquestes condicions és impossible, lògicament, que actuïn amb imparcialitat. No són jutges que atribueixen entre dues parts enfrontades a mode d’àrbitre: en aquest cas -com han deixat palès ells mateixos- se senten víctimes del procés independentista. Per definició, si qui se sent víctima es converteix en jutge, la justícia es converteix en venjança.

El fet que el Tribunal Constitucional empri de manera tan descarada tota mena d’estratègies per dificultar el camí a la justícia europea evidencia la inseguretat que té la justícia espanyola sobre la seva actuació. Es defensen de manera molt vehement de portes endins, emparats en la pràctica unanimitat de la premsa espanyola, però eviten tant com poden haver de confrontar el fons de la qüestió amb una justícia que sí que pot ser imparcial. I quan no han tingut més remei, han acabat reviscolant cadàvers ideològics del nacionalisme espanyol més arnat, com la leyenda negra o fins i tot la memòria dels terços de Flandes, que ahir mateix recuperava el secretari general del PP, Teodoro García Egea.

stats