Misc 09/09/2013

Les Terres de l'Ebre, el gir d'un territori conservador

A les urnes, CiU manté l'hegemonia però ERC ha desplaçat el PP

i
Jordi Muñoz
3 min

PolitòlegLes Terres de l'Ebre són, a Catalunya, un territori amb fortes singularitats lingüístiques, culturals i geogràfiques. Com no podia ser d'una altra manera, també tenen particularitats polítiques i electorals no sempre prou conegudes, o enteses a la resta del país. Ja en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya es van reflectir amb claredat: van ser l'únic territori en què va guanyar la candidatura d'UCD (Centristes de Catalunya-UCD), mentre que en la resta del país hi van obtenir la victòria CiU o, en el cas de l'entorn metropolità, les forces d'esquerres. D'alguna manera, la UCD va ser l'hereva del vot conservador tradicional i els poders locals acomodats al franquisme que en altres indrets de Catalunya van girar més ràpidament envers el nacionalisme català.

UCD, però, es desfaria com un terròs de sucre, i de les seves desferres a les Terres de l'Ebre en va sortir molt reforçada Convergència i Unió i, en menys mesura, el PP. De fet, des del 1984 és CiU qui té l'hegemonia política i electoral a les comarques ebrenques: hi ha guanyat sistemàticament les eleccions municipals i al Parlament, mentre que s'ha alternat amb el PSC el primer lloc a les eleccions estatals.

El PP més catalanoparlant

Això, de fet, no és un mapa gaire diferent del de la resta de Catalunya. Tanmateix, les Terres de l'Ebre encara van mantenir algunes particularitats polítiques que no van desaparèixer amb la UCD, com ara una manera més tradicional de concebre i d'exercir el poder polític, o els bons resultats que tradicionalment hi havia tingut la dreta espanyola. El PP es va situar durant molts anys entre 4 i 6 punts per sobre de la seva mitjana catalana. Aquests resultats són especialment significatius si tenim en compte que, en general, el PP acostuma a obtenir vots fonamentalment en zones de predomini castellanoparlant. I, en canvi, les Terres de l'Ebre són l'àmbit territorial més catalanoparlant de Catalunya: el 2008 un 73% dels seus habitants tenien el català com a llengua habitual, segons l'Idescat.

A ningú se li escapa, però, que l'episodi del Pla Hidrològic Nacional i el fort moviment social que es va generar en contra del transvasament de l'Ebre va tenir un impacte profund sobre aquella societat. La mobilització, encapçalada per la Plataforma en Defensa de l'Ebre, va capgirar mentalitats i ha deixat una empremta profunda, com hauria passat en qualsevol societat que hagués viscut un procés de mobilització social tan extens i intens.

Electoralment, això ha tingut, almenys, tres traduccions clares: en primer lloc, el PP va deixar de tenir-hi un dels seus territoris forts, i des del 2003 hi obté pitjors resultats que al conjunt de Catalunya. S'ha esvaït, doncs, un dels feus tradicionals de la dreta espanyola a Catalunya. D'altra banda, l'hegemonia convergent a les Terres de l'Ebre es va afeblir arran del suport de CiU al PHN, tot i que possiblement menys del que molts preveien. En tercer lloc, Esquerra Republicana va ser capaç de capitalitzar políticament una part d'aquell episodi i va iniciar una línia ascendent fins a esdevenir-hi segona força política. Els republicans han consolidat percentatges de vot al voltant del 20%, molt superiors als que obtenen, fins ara, al conjunt de Catalunya. Les Terres de l'Ebre són ara una de les seves places fortes, cosa que té també traducció municipal (amb alcaldies com la de Deltebre) i orgànica: dirigents com Lluís Salvadó i, en altres temps, Marta Cid, han tingut un gran pes en l'estructura nacional del partit.

La crisi, fre del canvi

En les noves Terres de l'Ebre, doncs, CiU hi manté l'hegemonia però de manera més matisada, i mentre que la dreta espanyola -que hi va ser fugaçment majoritària- s'ha afeblit, Esquerra ha anat guanyant-hi pes. El territori no és aliè als canvis socials que es van produint. Ara bé, la crisi, l'envelliment de la població i una estructura econòmica que no pot retenir els joves més formats potser frenen el ritme d'una transformació cultural i política que, tanmateix, sembla inexorable.

stats