Enquesta de l'ARA: El consens realment existent

El suport al referèndum acordat i el rebuig al 155 gaudeixen d’un ampli espai transversal

L’estratègia principal de l’espanyolisme per frenar el sobiranisme català és, des de fa temps, la divisió de la societat catalana. Ho han intentat, ho intenten i ho intentaran de totes les maneres possibles. I han construït un relat justificador, que parla d’una Catalunya dividida en dues meitats irreconciliables. La ulsterització de Catalunya no ha sigut mai una diagnosi de la realitat, sinó un programa polític. De fet, el principal programa polític del nacionalisme espanyol. Incapaç de formular una proposta atractiva i cohesionadora, ho fia tot al bloqueig que provoca la divisió per la meitat de la societat catalana. I per això Pedro Sánchez ara pensa que tot el que ha de fer és espolsar-se el problema i traslladar-lo a dins de Catalunya. Per això, també, Ciutadans ha anat extremant el discurs i les maneres al Parlament de Catalunya, en una espiral que de moment no té aturador. I per això la involució en les posicions del PSC, que no fa tant defensava una consulta legal i pactada i ara torna a flirtejar amb el 155.

Molt sovint, tanmateix, l’independentisme ha tingut la mala traça de col·laborar en aquesta estratègia. Per exemple, quan ha mostrat alguns tics del vell nacionalisme essencialista que, convenientment exagerats i manipulats, l’espanyolisme no ha tardat a convertir en arma llancívola. O quan ha intentat tirar pel dret sense prou suports, i sense ser prou sensible a la vivència d’una part significativa del país. En fer-ho, ha tensionat més del compte la societat sense que això li hagi servit per acostar-se als seus objectius. Més aviat al contrari. Afortunadament, la majoria del sobiranisme avui sembla haver entès ja que la sortida de l’atzucac passa per evitar reincidir en aquests errors. El fet és, tanmateix, que malgrat tot la societat catalana es resisteix a ser dividida per la meitat.

Per la resolució democràtica

Sí, les posicions sobre la independència estan congelades i força equilibrades entre partidaris i contraris. Però més enllà d’això, hi ha un espai transversal i ampli de consens que no ha desaparegut. És el consens del dret a decidir i la resolució democràtica. És el del referèndum acordat i el rebuig al 155 i la recentralització. És el que, tot i dissentir sobre quina és la millor alternativa, sí que està d’acord que l’ statu quo de la monarquia i la Constitució del 78 no ofereix un encaix satisfactori per a la societat catalana. És l’espai que rebutja la repressió i la vulneració de drets civils i polítics.

És, en bona mesura, l’espai sociopolític que dibuixa la plataforma Som el 80%, impulsada per Òmnium. I el que reflecteix l’enquesta de l’ARA, que confirma dades anteriors que anaven en la mateixa línia. Ara bé, l’existència d’aquests consensos en l’opinió pública catalana, per si mateixa, no serà suficient per desllorigar la situació. Sobretot perquè és molt difícil ara com ara traduir-los políticament. La dinàmica de competició centrífuga que es dona al Parlament i la influència de la política i els mitjans espanyols plantegen moltes dificultats. Perquè el sentit comú dominant a Catalunya -que cal una solució política i democràtica, que l’ statu quo no és sostenible i que la repressió no és cap solució- és molt minoritari i excèntric a Espanya. I els partits d’àmbit estatal fan política a Catalunya sempre amb un ull posat a la resta d’Espanya, on la radicalització de la dreta i la por del PSOE a desmarcar-se’n ha anat tancant més i més el marge de resolució. El gran repte ara, doncs, és fer operatiu políticament aquest consens social. I no serà fàcil.