La integritat del 21-D
Politòleg de la UBLes eleccions del 21 de desembre són excepcionals en molts sentits, començant pel fet que han sigut convocades pel govern espanyol després de prendre el control de les institucions catalanes i dissoldre el Parlament. Arriben, a més, en un context de màxima tensió i polarització política.
A més, per primera vegada han començat a circular rumors i sospites de possible frau electoral. A Catalunya hi ha gent que suggereix un potencial risc de frau del govern espanyol, bé directament o bé a través de l’empresa Indra, que s’encarrega de la central de dades provisionals i, diuen, té vincles forts amb el PP i el govern de l’Estat.
En el camp unionista, la cosa ha anat més enllà d’alguns comentaris a les xarxes socials. Alguns dels principals mitjans espanyols han abonat la tesi, aquests dies, que uns hackers russos, o russo-veneçolans [sic], estarien intentant interferir en l’operatiu electoral del 21-D. La teoria de la conspiració russo-veneçolana ha aterrat, fins i tot, al Parlament espanyol, on Albert Rivera va arribar a demanar (seriosament) quines mesures pensava prendre el govern espanyol per evitar els atacs informàtics i la manipulació estrangera de les eleccions del desembre. Fins i tot el PSOE ha demanat la compareixença de Saénz de Santamaría davant la comissió de secrets oficials.
Com sol passar, les teories de la conspiració es plantegen de manera inconcreta i boirosa. Es tracta, més aviat, d’estendre una ombra de sospita, tot barrejant-hi coses molt diferents: hackers, periodistes, bots de les xarxes socials, etc.
Tot plegat no tindria més importància si no fos perquè aquestes sospites poden afeblir un dels elements nuclears del funcionament dels sistemes democràtics, que és el reconeixement de la derrota dels que perdin les eleccions. Si els perdedors no accepten el resultat, la democràcia no pot funcionar amb normalitat.
Tècnicament, la manera com s’organitzen i s’executen les eleccions a casa nostra és molt consistent davant aquesta mena d’atacs i qualsevol temptació de frau. Els responsables de les meses són ciutadans i ciutadanes escollits a l’atzar. A més a més, els partits tenen interventors i apoderats que supervisen el procés, i l’escrutini és públic (qualsevol persona hi pot ser present). Un cop acabat l’escrutini de cada mesa, el president pot donar còpia de les actes de la mesa als interventors i apoderats que ho demanin i, finalment, entrega un sobre tancat amb les actes i totes les paperetes a la seva junta electoral de zona. El sistema informàtic només té un paper rellevant en la recollida i publicació, la mateixa nit, dels resultats provisionals. Un cop publicats, si no coincidissin amb el recompte de la mesa, els partits els poden impugnar i es tornen a comptar. Només llavors es proclamen els resultats definitius, que són els que realment compten.
A més, si hi hagués qualsevol sospita de possible manipulació dels resultats, actualment hi ha uns mètodes força desenvolupats d’anàlisi forense electoral que permeten detectar, amb procediments estadístics i matemàtics, la possible presència de frau a partir de l’anàlisi detallada dels resultats i la detecció de patrons estranys.
Certament, el frau i la manipulació dels resultats no són l’única amenaça a la integritat de les eleccions. La intimidació i violència electoral (com la que es va viure l’1 d’octubre), el finançament il·legal de campanyes electorals, el clientelisme i l’actuació parcial de les autoritats electorals també hi poden ser presents. La forta polarització obligarà a vigilar de prop aquestes eleccions, però les sospites sobre frau i manipulació de resultats no sembla que tinguin gaire fonament i, més aviat, poden ser perilloses de cara al futur.
