La segona ciutat de Catalunya és l’Hospitalet de Llobregat

En el vot exterior la participació ha sigut sempre molt baixa. La burocràcia explica una part de la història, però no tota 

Una part sorprenentment important del debat sobre el referèndum de l’1 d’octubre ha girat al voltant de la qüestió del vot dels catalans a l’exterior. Les raons de la importància que ha adquirit la qüestió són diverses.

En primer lloc, és un tema del qual ja s’havia parlat abans, sobretot arran de la polèmica reforma legislativa que, el 2011, va introduir el mecanisme conegut com a vot pregat. En el fons, es tractava de fer més difícil l’exercici del vot als residents a l’estranger, amb la idea més o menys explícita de combatre el frau que sovint s’havia denunciat en el vot dels espanyols a l’estranger. La combinació de les traves addicionals amb la ineficiència de la burocràcia espanyola va tindre com a conseqüència una davallada molt significativa de la participació en el vot exterior i múltiples denúncies de gent que havia intentat votar sense èxit.

L’existència d’una comunitat de catalans a l’exterior, políticament actius i connectats, ha permès que aquest tema anés adquirint una rellevància potser superior a la que hauria sigut esperable

A més de ser un tema sensible en general, en el cas del referèndum ha adquirit rellevància perquè era un dels aspectes que raonablement es podia preveure que serien més complexos de gestionar per a l’administració catalana. De fet, és un dels forats més previsibles en la idea que en el referèndum es podrà votar com sempre, perquè la Generalitat no disposa dels recursos per garantir-lo.

D’altra banda, l’existència d’una comunitat de catalans a l’exterior, políticament actius i connectats, ha permès que aquest tema anés adquirint una rellevància potser superior a la que hauria sigut esperable. La capacitat dels catalans a l’exterior per posar el tema a l’agenda política ha sigut innegable i ha fet que se n’hagi parlat molt.

És una qüestió que ha generat algunes tensions polítiques i que té una certa complexitat. La solució que sembla que adopta el Govern, que passa pel registre de catalans a l’exterior, permet garantir el dret a vot, per bé que, certament, imposa alguns passos addicionals.

En tot cas, en tot aquest debat hem sentit alguns arguments que caldria revisar. El primer fa referència a la magnitud del vot exterior. L’INE comptabilitza més de 210.000 catalans inscrits al Cens d’Electors Residents Absents (CERA) i hi ha raons per pensar que alguna de la gent que hi podria constar no s’hi ha inscrit. Si aquesta xifra és certa, això representaria, diuen, una magnitud semblant a la segona ciutat de Catalunya.

Tots els inscrits al CERA són, tècnicament, catalans a l’exterior. Però responen a realitats sociològiques molt diferents

El problema, tanmateix, és que la participació d’aquest col·lectiu ha sigut sempre molt baixa. El 2010, abans del vot pregat, va ser del 15%, i el 27-S del 2015, ja amb el nou sistema del vot pregat, van sol·licitar el vot un 11% i el van acabar exercint un 7,5%. Les dificultats burocràtiques expliquen, doncs, una part de la història, però no tota.

Potser per acabar-la d’entendre cal posar-la en context. Al CERA hi podem distingir, a grans trets, tres grups de persones. En primer lloc, hi ha els antics exiliats i emigrants, i els seus descendents, que conserven la nacionalitat. Això explica, en part, que els països on hi ha més inscrits al CERA català siguin França i l’Argentina, amb 26.000 i 24.000 inscrits respectivament. En segon lloc hi ha també immigrants d’altres països, com l’Equador i Colòmbia, que van adquirir la nacionalitat espanyola mentre van viure aquí i han tornat als seus països. Finalment hi ha el grup de gent, majoritàriament jove, que durant els darrers anys ha hagut de marxar per motius laborals arran de la crisi econòmica, i que viuen a tot arreu, però especialment en països com el Regne Unit.

És una simplificació, però serveix per posar en context un fenomen que no hauríem de sobredimensionar. Tots els inscrits al CERA són, tècnicament, catalans a l’exterior. Però responen a realitats sociològiques molt diferents. I, per tant, és lògic que aquests tres grups tinguin incentius i disposicions a participar molt diferents.

Legalment tots els inscrits al CERA tenen el mateix dret a vot, i cal garantir els drets reconeguts. Això no cal qüestionar-ho. Però potser en algun moment caldrà debatre la paradoxa que algú que ha nascut a l’Argentina i mai no ha viscut a Catalunya tingui més drets polítics que algú que viu a Catalunya però no té la nacionalitat espanyola. En tot cas, el que és important tindre en compte, de cara al referèndum i sempre, és que la segona ciutat de Catalunya és l’Hospitalet de Llobregat.