Territori Cuixart

El plantejament d’Òmnium és defugir el curt termini i aixecar la vista més enllà dels propers mesos, que seran intensos i crucials

Divendres passat Òmnium va celebrar la Nit de Santa Llúcia a l’Hospitalet de Llobregat, al poliesportiu del Gornal. Era el primer cop en 66 anys. Però Òmnium va tenir l’encert de no desembarcar a l’Hospitalet, fer el seu acte i marxar, sinó que va aprofitar l’avinentesa per fer una aposta pel diàleg, franc i allunyat de tòpics, amb les expressions culturals actuals de la ciutat. Això es va concretar, per exemple, en la presència d’un grup capdavanter en dansa urbana com Street Squad, de Dani Flaco, o en la interpretació d’una la versió d’ Els segadors per part d’Arbre de Tres, un grup format per alumnes de l’Escola Municipal de Música - Centre de les Arts de l’Hospitalet.

Tant la tria del lloc com el contingut de l’acte reflectien molt bé el relat que el nou president de l’entitat, Jordi Cuixart, ha anat imprimint en els primers mesos del seu mandat. Una aposta estratègica per revisar i ampliar l’imaginari col·lectiu que defineix la catalanitat. I, així, mirar de trencar les barreres invisibles que, encara avui, mantenen una part important de la població de Catalunya allunyada de la cultura en llengua catalana.

L'independentisme encara hauria d’aspirar a ser més transversal, per trencar l’espectre de l’empat infinit i bastir una majoria qualificada

Transcendir aquestes fronteres invisibles, que alguns voldrien inflamar i instrumentalitzar políticament en favor del nacionalisme espanyol, és un repte complex que demana habilitat i persistència. I pensar el país tal com és avui, més enllà dels esquemes propis de fa trenta o quaranta anys. El sobiranisme ja ha fet molt de camí en aquesta direcció. Entre d’altres, Carod-Rovira va donar-hi un gran impuls i va remoure moltes coses, però totes les dades apunten que hi ha molta feina a fer.

L’independentisme encarna avui el projecte amb més consens en la societat catalana, i ha aconseguit una certa transversalitat a còpia de superar moltes barreres, reals o imaginades. Però encara hauria d’aspirar a ser més transversal, per trencar l’espectre de l’empat infinit i bastir una majoria qualificada. Quantitativament i qualitativament. I això passa, com diu sovint el mateix Cuixart, per compartir el projecte i estar disposat a transformar-te a tu mateix en aquest procés.

I en aquesta mateixa línia va la campanya Lluites compartides, impulsada també recentment per Òmnium. Aquesta campanya, en passar pel sedàs de l’anàlisi immediata de les xarxes, fou ràpidament sentenciada com un intent naïf de seduir els comuns a les portes del referèndum. Una maniobra ingènua i destinada al fracàs, ens diuen, i que a més amenaçava d’esquerdar la unitat de l’independentisme, pel seu flanc dret en aquest cas.

Òmnium està en una posició estratègica per impulsar, des del cor del sobiranisme, una revisió dels elements que defineixen la nostra comunitat imaginada

Certament, si es plantegés com un exercici a curt termini, seria ingenu pensar que aquesta campanya -o gestos com el de la Nit de Santa Llúcia- pot provocar canvis substancials i immediats en els alineaments polítics a casa nostra. Però fa l’efecte que el plantejament de Cuixart, i d’Òmnium, és precisament defugir el curt termini i aixecar la vista més enllà dels propers mesos, que seran intensos i crucials, però amb sort representaran només el principi.

De fet, el discurs de la campanya, si el llegim amb atenció, el que busca és, principalment, activar memòries compartides per un corrent central de la societat catalana que va més enllà de les mobilitzacions independentistes dels darrers anys. Tot plegat subratlla un tret de la societat catalana: és una societat activa, que ha sigut sovint protagonista del seu esdevenidor mitjançant processos amplis, intensos i extensos de mobilització col·lectiva. Des del nivell més local fins al més general, a la recerca del progrés i el benestar col·lectiu, i de la concreció catalana de valors universals. Es tracta d’una peça que, en el relat dominant del país del darrer mig segle, és potser massa poc valorada. I que sigui precisament Òmnium qui fa aquesta aposta té un valor especial, ja que l’entitat està, ara mateix, en una posició estratègica per impulsar, des del cor del sobiranisme, una revisió dels elements que defineixen, i delimiten, la nostra comunitat imaginada.

És una aposta arriscada, perquè depassa els límits del que tradicionalment havia fet Òmnium. I d’aquí les crítiques. Però és difícil pensar en una línia estratègica més fidel a la concreció, avui, de la missió fundacional d’Òmnium Cultural. És necessari que hi hagi actors rellevants, ben organitzats i amb capacitat d’incidència que vagin més enllà de les servituds de la immediatesa política. Que es fixin en els corrents de fons, i no en les petites ondulacions superficials que sovint ens distreuen en excés.