Misc 26/10/2014

El sistema electoral no premiaria la ‘llista de país’

Un pacte CiU-ERC no tindria un efecte matemàtic en el nombre d’escons, però sí que tindria un efecte polític

i
Jordi Muñoz
5 min
Dades sobre possible efecte de la 'llista de país'

Politòleg de La UbUn dels arguments en defensa d’una llista unitària dels partidaris de la independència a les plebiscitàries és que una candidatura d’aquestes característiques amb l’objectiu de proclamar la independència es beneficiaria, i molt, del sistema electoral i aconseguiria molts més escons que, amb els mateixos vots, la suma de les diverses forces per separat. Seria, doncs, un bon negoci per al sobiranisme, que augmentaria automàticament el seu pes parlamentari.

L’argument té un problema: no és cert. Si fem simulacions del repartiment d’escons observem que, més enllà dels efectes polítics i de lideratges que podria tenir, una coalició de les principals formacions sobiranistes obtindria, amb els mateixos vots, pràcticament els mateixos escons que per separat.

Cal dir, però, que en un escenari com l’actual, de gran incertesa i volatilitat electoral, és molt difícil fer previsions. Si fem l’exercici de projectar els resultats de les últimes enquestes i eleccions celebrades sobre un hipotètic Parlament observem com diverses combinacions de partits i coalicions canviarien el repartiment d’escons. No podem predir del cert amb aquestes dades la nova cambra, però pot resultar útil per il·lustrar el limitat -o inexistent- efecte multiplicador que tindria la llei D’Hondt sobre una llista sobiranista.

Així, si projectem els resultats de les eleccions europees del maig sobre un Parlament de 135 escons assignats en les quatre demarcacions provincials, el que obtenim és exactament el mateix resultat amb coalició sobiranista o sense. CiU i ERC per separat haurien obtingut la mateixa majoria que si hi haguessin concorregut conjuntament: 76 escons. Com que la CUP no va presentar-se a les europees, no podem avaluar-ne l’impacte amb certesa, però la mecànica del sistema fa preveure que tampoc amb la seva participació s’apreciaria cap efecte multiplicador del mètode D’Hondt.

Un escó a costa del PP

Podem complementar la simulació amb una de semblant feta amb les dades de l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió de l’abril del 2014. El desavantatge, en aquest cas, a banda de la incertesa de qualsevol enquesta, és que Podem encara no havia fet acte de presència. En tot cas, si apliquem un procés d’estimació de vot a les dades del CEO, observem un Parlament amb una majoria absoluta sobiranista, que pràcticament no variaria amb la coalició CiU-ERC. Només un escó a la demarcació de Lleida podria passar del PP a la llista de país, però són marges tan ajustats que no ho podem saber amb certesa.

Mite i realitat D’Hondt

Per tant, la idea d’una llista unitària sobiranista beneficiada en l’atribució d’escons no té base real. És una idea que, de fet, se sustenta en una creença popular estesa que diu que el mètode D’Hondt beneficia molt els partits grans en detriment dels petits i que aquest és un dels motius de desproporció del nostre sistema electoral.

Això només és cert en part. El mètode D’Hondt, la regla utilitzada per assignar els escons a dins de cada circumscripció, té efectes clarament distorsionadors en el repartiment d’escons en districtes electorals en què es trien pocs diputats. I a les eleccions al Parlament no n’hi ha cap d’aquestes característiques: la circumscripció més petita és la de Lleida, amb quinze diputats, i té una mida prou gran perquè, de fet, les distorsions siguin més aviat petites. L’excepció són les formacions petites, que a Lleida poden quedar-se sense representació tot i superar el llindar legal del 3%.

De fet, el sistema electoral que regeix a Catalunya és, en termes comparats, força proporcional. Les distorsions es produeixen en l’assignació dels escons que escull cada província, que és el que es coneix com un problema de prorrateig desviat, però no en com es reparteixen els escons a dins de cada demarcació.

Ara bé, això no vol dir que una llista conjunta no tingués efectes. Gairebé segur que en tindria. Però a l’hora de decidir el vot, i no en el repartiment dels escons. Els seus beneficis o inconvenients per a les forces sobiranistes cal anar-los a buscar a una altra banda, i no als efectes del sistema electoral.

Alguns analistes diuen que una candidatura d’aquesta naturalesa, especialment si comptés amb persones destacades de la societat civil sobiranista, generaria un corrent d’il·lusió capaç de mobilitzar un gruix addicional de votants sobiranistes. Tanmateix, des del 2012, de fet, l’electorat sobiranista està molt mobilitzat, cosa que explica, per exemple, el repunt de participació en les europees. Si hi ha un segment de l’electorat que no ho està és el dels contraris a la independència. En altres paraules: una gran candidatura sobiranista podria generar il·lusió en una part de la seva base social, però no és evident que això es convertís en vots addicionals, ja que, segurament, la majoria haurien optat igualment per alguna de les formacions sobiranistes existents.

Per contra, hi ha la possibilitat també que la llista conjunta tingués efectes negatius. El 2007 al País Valencià el Bloc Nacionalista i Esquerra Unida van presentar-se en coalició a les autonòmiques. El resultat va estar clarament per sota de les expectatives i, de fet, quatre anys després, per separat, van més que duplicar els escons que havien obtingut junts. Estudis posteriors van demostrar que una part molt important de l’electorat d’Esquerra Unida va optar per altres opcions, ja que possiblement no es trobava còmode en la coalició amb el Bloc.

Òbviament, és un cas que no té translació directa amb el que ens ocupa, però il·lustra com, de vegades, els votants no segueixen les consignes dels partits, i les coalicions massa heterogènies poden tenir problemes. De fet, actualment, els electorats de CiU i ERC tenen, en general, força bona opinió de l’altre partit, però al voltant d’un terç dels electors republicans mostren una certa desconfiança envers el Govern i la federació nacionalista. De la mateixa manera, un 15%, aproximadament, dels simpatitzants de CiU tenen una opinió clarament negativa d’ERC i d’Oriol Junqueras.

La resposta de Duran i la CUP

No és difícil pensar, doncs, en algunes pèrdues pels marges, per bé que probablement no serien massives, ja que podria compensar-les l’efecte d’il·lusió d’aquesta aposta en la base social sobiranista. De tota manera, una llista d’aquestes característiques possiblement també generaria canvis en la competència. Potser emergiria definitivament la candidatura centrista al voltant de la figura de Duran i Lleida. I la CUP, que com ICV s’ha autodescatat per a la llista de país, insistiria a articular un pol independentista alternatiu més ampli. Aquestes hipòtesis tindrien impacte sobre el resultat.

També cal tenir en compte que ens trobem en un moment en què la confiança en els partits i els polítics està en mínims històrics. Així, és raonable pensar que si es presentés una llista de la societat civil, sense presència partidista important, tindria un atractiu especial per a una part de l’electorat que busca opcions de canvi i regeneració. No sabem, lògicament, fins a quin punt això podria aportar votants nous al sobiranisme, però és una hipòtesi que no es pot descartar ateses les circumstàncies actuals.

stats