28/12/2014

El sobiranisme, en alerta per Podem

4 min

Politòleg de la UBLa politòloga britànica Sara B. Hobolt, en analitzar el comportament dels votants en els referèndums sobre la Unió Europea que s’han anat celebrant en diversos països de la Unió, conclou que sovint un dels elements clau que ha acabat decantant el vot a favor de la integració europea ha sigut el que ella anomena el reversion point o punt de reversió. Consisteix en la percepció que tenen els votants de l’alternativa al sí que hi ha sobre la taula: en moltes ocasions els líders polítics van ser capaços de convèncer els votants que l’alternativa a la integració no era quedar-se com estaven abans, sinó una situació molt pitjor, d’aïllament enmig d’una àrea econòmica cada cop més integrada.

Doncs bé, sembla que el sobiranisme català pot tenir, ara, un problema amb el punt de reversió. Fins fa poc era clar que l’alternativa a continuar endavant amb el procés d’independència era una recentralització que el PP ja ha posat en marxa. Els cants de sirena federals del PSOE no resultaven gaire creïbles per a la majoria de la societat catalana, que ja ha tastat el ribot dels socialistes espanyols, l’últim cop amb l’Estatut retallat.

Amb l’alternativa recentralitzadora com a punt de reversió, el sobiranisme resulta l’opció lògica i atractiva per a federalistes descontents amb l’ statu quo autonòmic i que, per descomptat, se senten molt incòmodes amb l’Espanya centralista que, als ulls de molts, encarnen l’actual govern espanyol del PP i bona part de les institucions de l’Estat.

La majoria social incontestable

Tanmateix, l’emergència d’una alternativa potent a l’ statu quo espanyol pot alterar el terreny de joc. Si tot va com s’espera, i Podem es consolida com un actor central en la política espanyola, i de retruc també en la catalana, el sobiranisme pot tenir dificultats per articular una majoria social incontestable. Podem pot ser un competidor difícil de batre a l’hora d’atreure els segments de la població catalana insatisfets però que, per cultura i tradició política, estan més allunyats de l’independentisme tradicional.

El punt de reversió, l’alternativa a la proposta sobiranista, per a una part de la societat catalana potser ja no serà la recentralització de la dreta espanyola sinó una esperança, més o menys difusa, de canvi polític i social, però a escala estatal. El PP, un partit que genera molt de rebuig a Catalunya, i un PSOE en franca decadència eren rivals molt més fàcils en la competència per l’electorat fronterer. I Ciutadans, fins ara força emergent, pateix el llast d’un espanyolisme massa encès i dels seus vincles amb algunes elits de l’ establishment pròximes al PP.

Un actor amb estratègia

Associats a Ada Colau però distanciats clarament del procés

Però ara hi ha un actor nou. A més, Podem ja no és només un fenomen mediàtic sorgit d’un laboratori d’idees madrileny. La formació emergent ha trobat referents locals entre quadres destacats de l’esquerra alternativa catalana, i exhibeix la seva aliança amb Guanyem Barcelona, la candidatura que té en Ada Colau la seva cara visible. Una aliança que la CUP va rebutjar, i que ara Pablo Iglesias aprofita com a carta de presentació davant la societat catalana. Aquest enllaç amb la realitat del país és un bon complement a la presència massiva del partit als mitjans de comunicació espanyols, sobretot de cara a la seva eventual consolidació a mitjà termini. D’altra banda, Podem ha fet una aposta força explícita per distanciar-se del procés sobiranista i posicionar-se, a Catalunya, com l’alternativa nítidament diferenciada de l’esperança de canvi que ofereix el sobiranisme.

El sostre de vidre

El sí-sí del 9-N és mòbil però no fa pensar en majories folgades

Davant d’aquest nou escenari, l’independentisme necessita ressituar-se. Entre el 2010 i començaments del 2013, el suport a la independència va créixer de manera molt ràpida. I, des de llavors, s’ha consolidat en uns nivells inèdits en la nostra història recent. El sobiranisme ha mantingut uns nivells molt intensos de mobilització (les Diades n’han estat proves evidents) i ha perfeccionat i consolidat les seves estructures organitzatives.

Però també podem dir que, d’alguna manera, el sobiranisme ha topat amb el seu particular sostre de vidre. Fins ara era invisible perquè l’independentisme mai no s’hi havia atansat, però des de fa un parell d’anys que es pot tocar amb els dits. És un sostre alt (segurament una mica més dels 1,9 milions de sí-sí del 9-N), que en determinades condicions de participació permetria guanyar un referèndum, però probablement no és prou alt per garantir una victòria incontestable en qualsevol situació, ni molt menys per esperar una majoria reforçada. Jugar el partit

Actius i passius per atreure el vot de l’esquerra urbana

En aquesta situació l’independentisme necessita llegir bé el moment per no recular i mirar d’esquerdar aquest sostre de vidre. Podem ho pot dificultar, però no ho fa impossible. L’alternativa en tot cas és sortir a jugar el partit en els termes en què es disputa ara. Podem no ha fet forat en l’electorat sobiranista sinó, per dir-ho així, en la seva zona natural d’expansió, els que abans votaven el PSC o ICV a les zones urbanes. I és en aquest terreny on sembla raonable que l’independentisme disputi l’hegemonia al regeneracionisme espanyol.

En aquesta confrontació de projectes alternatius l’independentisme té passius i actius. Entre els primers, d’una banda, la inèrcia d’una cultura política densa, amb un llenguatge i uns codis culturals que tenen dificultats per penetrar a fons en determinats àmbits de la societat catalana. D’una altra, hi ha el llast de la corrupció i les polítiques d’austeritat que tant han desgastat CiU i que alguns miren de projectar sobre tot el sobiranisme, presentant-lo com una mena de pantalla per tapar les vergonyes d’alguns.

Entre els actius, el gran arrelament social, el múscul organitzatiu i l’agudesa estratègica. L’independentisme és ara una maquinària ben greixada d’intervenció política i social de proporcions inèdites en el nostre entorn. Però, sobretot, el principal actiu que té enfront del regeneracionisme espanyol és que davant les promeses tants cops fracassades o frustrades de canviar un estat que s’hi resisteix, la independència representa una possibilitat tangible i indefugible de tornar a començar i construir, ara sí, una estructura institucional al servei de la societat. És un projecte que transcendeix la indignació conjuntural per la crisi econòmica i política. I això el fa potencialment molt atractiu i, entre altres coses, fa que estigui més ben equipat per sobreviure a aquest canvi de cicle.

stats