Efímers Tema del dia 11/10/2013

La tempesta perfecta

La crisi econòmica, la desafecció i l'auge sobiranista sacsegen el mapa polític

i
Jordi Muñoz
2 min

PolitòlegLes eleccions anticipades del 25 de novembre del 2012 van representar un fort sotrac al sistema de partits, amb el sorpasso parlamentari d'ERC al PSC, la davallada de CiU, la consolidació de Ciutadans i la irrupció de la CUP. Però totes les dades apunten que podria ser només el començament d'uns temps convulsos, que amenacen de deixar un Parlament irreconeixible.

L'enquesta publicada ahir pel CEO va en aquesta línia, tot i que l'hem d'interpretar amb cautela perquè es basa en una mostra més petita que els baròmetres periòdics (800 entrevistes enfront de les 2.000 habituals), i perquè el CEO no ha publicat estimacions de vot, sinó només la intenció directa, que tendeix a infrarepresentar algunes opcions (sobretot l'abstenció i el PP) i a sobrerepresentar-ne d'altres (especialment ERC i CiU).

En tot cas, hi ha elements coincidents amb altres enquestes dels últims mesos que apunten a tendències que van pel camí de consolidar-se: el creixement de l'abstenció declarada, el desgast de CiU, PSC i PP, un fort creixement d'Esquerra Republicana i de Ciutadans, i una tendència a la consolidació de la CUP i d'ICV. Si ens mirem els transvasaments de vot, hi veiem sobretot votants de CiU marxant cap a Esquerra, del PP cap a Ciutadans, o electors socialistes que segueixen dispersant-se gairebé en totes direccions (l'abstenció, ERC, ICV i Ciutadans), en una peculiar diàspora de difícil recomposició. El quadre resultant, doncs, serà un sistema de partits més fragmentat, en què les posicions centrals es van afeblint a favor d'opcions més clares, i molt obert a l'emergència de nous lideratges i nous partits.

Aquest terrabastall només el podem entendre per la confluència de tres factors: la crisi de la política tradicional, la profunda crisi econòmica i el procés sobiranista. Tots tres han coincidit en el temps i es retroalimenten, i per això és difícil separar-los per identificar l'efecte de cadascun d'ells, però són fenòmens distints dels quals podem esperar efectes diferenciats: la desafecció desgasta els partits de l' establishment i afavoreix les formacions emergents i més crítiques; la crisi perjudica les forces de govern (tant en l'àmbit català com espanyol); i el procés sobiranista fa créixer, en principi, els partits amb posicions més clares en aquesta dimensió.

Sense encaix constitucional

La coincidència en el temps de tots tres fenòmens configura una mena de tempesta perfecta més pròpia de moments constituents que de situacions de normalitat política. Sembla difícil de creure que, amb un canvi d'aquesta magnitud en el sistema de partits, el marc institucional pugui romandre inalterat. Les preferències polítiques dels catalans que expressarien uns resultats com aquests, senzillament, no tindrien encaix possible en el marc constitucional i estatutari actual.

Caldrà veure si aquests moviments es consoliden, però no sembla que cap dels tres factors desencadenants que hem apuntat vagi pel camí de resoldre's en el curt termini. El que resulta més sorprenent és que, mentre la societat bull i l'opinió pública està tan remoguda, alguns líders i partits sembla que no s'ho acaben de creure, o no s'ho volen creure, i miren de seguir fent el mateix que han fet els darrers vint o trenta anys.

stats