Nacionalisme/o

L'única realitat és que el món es regeix per raons geoestratègiques. Convé no enganyar-se

Les banderes catalana i espanyola flanquegen el faristol de la sala de premsa gran de la Moncloa, preparat per a la compareixença del president de la Generalitat. / M.F.F.
JORDI NIEVA-FENOLL
JORDI NIEVA-FENOLL Catedràtic de Dret Processal de la Universitat de Barcelona

No és evident què és el nacionalisme. Es tracta d'una categoria que es pot llegir en negatiu i en positiu. Si s’uneixen les dues lectures, es tractaria d'una identificació de característiques sobretot culturals d'un determinat grup humà més o menys estès. Aquesta identificació necessita un espai que els nacionalistes identifiquen com a pàtria o nació. Algunes d'aquestes nacions disposen d'un estat independent i d’altres no.

Assentades aquestes nocions bàsiques, és fàcil que la ideologia nacionalista estableixi inclusions. El nacionalisme alemany inclou aquells que parlen dialectes de l’alt alemany com a llengua mare i els seus històrics llocs d'assentament. El nacionalisme espanyol ha utilitzat l'idioma com a eina aglutinant de la població dels territoris que considera com a propis, que actualment són els compresos en els límits de l'estat espanyol, a més de Gibraltar. Els nacionalistes catalans consideren territori propi els llocs en què es parlen o es van parlar fins al segle XX dialectes de la llengua catalana. Per posar un darrer exemple, el nacionalisme basc identifica el seu espai territorial amb zones històricament bascoparlants pertanyents a l'actual País Basc i a l'antic Regne de Navarra. Però si l'idioma antigament parlat hagués de ser un criteri, les seves fronteres podrien comprendre fins i tot territoris actualment aragonesos i catalans.

També estableixen exclusions, els nacionalismes. S'identifica en ocasions el model del bon patriota i se’l carrega amb tots de trets culturals que fan algunes persones més properes que altres per gastronomia, llengua, costums de tota mena o fins i tot sentit de l'humor. I s'exclou qui discrepa de tots o d'una part dels trets.

L'existència d'estats és el resultat d’una partida entre poderosos actors internacionals que guanya qui menys s'equivoca

La pretensió bàsica de tots els nacionalismes consisteix en que no desaparegui la seva nació. Aquesta pretensió, que és més aviat un temor, és sistemàtica en les nacions que volen un estat propi. Tanmateix, altres nacionalismes l'estat dels quals ningú discuteix esdevenen expansionistes, de vegades utilitzant els trets culturals. Un exemple recent és el nacionalisme rus i l'annexió de Crimea, però també ho va ser al segle XIX el nacionalisme nord-americà quan es va annexionar gairebé la meitat de l'antic Mèxic. Segueixen persistint, a més, conflictes de naturalesa expansionista similar entre diversos països de l'Amèrica Llatina: gairebé tots els estats mantenen contenciosos territorials amb el seu veí. Hi ha vegades que sembla una simple forma de reivindicar-se amb carnassa política de consum habitualment intern. I d’altres vegades, com passa amb el nacionalisme irlandès, es parteix de la base de la usurpació d'una part del seu territori i es reclama sense descans d'una manera o altra.

No entraré en el fons dels motius de cadascun d'aquests contenciosos. Tots tenen la seva raó de ser, els seus seguidors i els seus detractors. Sí que cal dir, però, que habitualment l’origen o estabilització de la nació –sovint en un estat– té molt poc de romàntic o heroic, tant és el que expliquin després els docents dels estats a les classes d'història de les seves escoles, o els seus historiadors de capçalera, sovint profundament nacionalistes. L'única realitat és que el món es regeix per raons geoestratègiques, i són aquestes les que creen o esborren països de manera sempre arbitrària. Convé no enganyar-se. L'existència d'estats és el resultat d’una simple partida entre poderosos actors internacionals que acaba guanyant qui aconsegueix millors cartes i qui menys s'equivoca en les jugades. No hi ha sentiments, sinó pur utilitarisme i efectivitat.

Però convindria alhora no confondre ningú. Sovint es té per nacionalista només qui reivindica, però no qui reclama el manteniment d'un statu quo. Nogensmenys, tan nacionalista és qui reivindica una secessió com qui defensa la unió d'un estat. Només no és nacionalista qui no dona –gaire– importància a aquesta qüestió i veu obertes diverses opcions polítiques. En aquesta partida acostuma a tenir millors cartes legitimadores qui defensa la unió, perquè passa més desapercebut, ja que els poders econòmics internacionals desitgen estabilitat i pocs canvis. Però res està dit ni a curt, ni a mitjà ni a llarg termini. Aquests poders són porucs, però també capritxosos i sobretot molt oportunistes.

Per aquest motiu a cap nació -amb estat o sense- li interessa mantenir viva una guerra la carronya de la qual puguin venir a picotejar voltors i hienes. Dos que es barallen, concentrats només en la seva batalla, obliden com són de vulnerables a ulls de tots els que els envolten.