Jo no acuso

En aquest cas, com en tota la resta, he confiat en la justícia. I sovint he estat criticat

Josep Lluís Trapero sortint de la comissaria de les Corts el dia que l'Audiència Nacional l'absol / MAOLO GARCIA
JORDI NIEVA-FENOLL
JORDI NIEVA-FENOLL Catedràtic de Dret Processal de la Universitat de Barcelona

El cas Trapero té algun punt en comú amb el cas Dreyfus. L’acusat pertany a una força armada. Va ser acusat d’un gravíssim delicte contra l’Estat que no havia comès. Es va limitar a actuar de manera lleial amb jutges i fiscals, que són aquells a qui presta servei i deu obediència. Però alguns jutges i fiscals no van pensar el mateix. És a dir, una cosa semblant a la que li va passar a Dreyfus amb l'estat francès. El procés independentista no és gens comparable a la postguerra franco-prussiana, però, tanmateix, a Trapero li va tocar exercir el càrrec de major en un temps molt delicat. No passa cada dia que en un territori hi hagi un moviment de secessió tan actiu, i sempre activa tensions de tot tipus, que en aquest cas malauradament van arribar a un punt complicat.

L’”Estat” –així l'anomenava Rubalcaba–, com en el cas Dreyfus, va cercar culpables de la suposada conspiració contra la nació i, a més dels polítics independentistes, va assenyalar alguns altres com a responsables. Trapero no era un alsacià d’origen jueu, sinó un policia d’origen familiar castellà que de manera involuntària –prou ho deu haver lamentat– va assolir un protagonisme destacat arran d’una operació policial exitosa contra el jihadisme, la qual cosa va servir curiosament per identificar-lo amb el moviment independentista, al servei del qual, ho deixa molt clar la sentència, no va estar mai. Sempre es podrà dir que podria haver renunciat a aquest protagonisme, però no és tan fàcil. En un moment d’emocions nacionals tan elevades, algú que en una roda de premsa defensa amb naturalitat l’ús normal de la llengua catalana, no podia passar desapercebut.

Acusar tot un sistema és injust i contraproduent. Cal defensar-se amb els millors arguments i no donar res per perdut

I, efectivament, no va passar desapercebut ni per a entusiastes ni per a detractors. Esmento aquest episodi perquè crec que va ser crucial per involucrar-lo en els fets, més enllà d’altres factors també rellevants. Al final, Trapero havia vist construir una figura entorn de la seva persona, i quan això passa, les coses no són tan fàcils com renunciar a aquest protagonisme públic. De fet, potser no hi ha manera de fer-ho en un espai tan curt de temps, des de l’agost fins a l’octubre d’un mateix any.

No tan ràpid ha passat el temps des de la seva imputació el 2017 amb l’amenaça d’una pena de “dos dígits”, com es va dir durant massa temps de manera molt impròpia en determinats ambients. L’espera d’un acusat és terrible, i més en un cas com aquest en què, malgrat no ser condemnat a presó, podia perdre la feina. Ha patit, però, una pena de banqueta que no mereixia. No la mereix ningú, però molt menys un que acaba sent declarat innocent. La sentència no l’absol “per manca de proves”, sinó que no deixa dubtes de la seva innocència, i explica amb molt detall les proves en què es basa aquesta inculpabilitat.

En aquest cas, com en tota la resta, he confiat en la justícia. Sovint he estat criticat per no apuntar-me a la tesi conspiranoica d’una suposada conxorxa judicial espanyolista. Com a professor de la matèria, conec prou la justícia espanyola per afirmar que aquesta conxorxa no existeix, i ho confirma la sentència d’ahir, dictada per aquesta mateixa justícia, i per l’Audiència Nacional ni més ni menys. El que sí que hi ha de vegades són éssers humans víctimes de la seva ideologia, a la justícia i a tot arreu, i que igual que un Quixot qualsevol, veuen gegants on només hi ha molins.

I quan això passa, cal no acusar tot un sistema, perquè és injust i contraproduent. Cal defensar-se, amb els millors arguments, i no donar res per perdut. Per molt que t’estigui jutjant el teu pitjor enemic, no podrà condemnar-te si aconsegueixes reflectir l’evidència davant de tothom. La frase no és meva, sinó que està manllevada en part de Mirabeau, que la va dir a França el 1790, en un moment en què als tribunals no regnava precisament la imparcialitat, sinó moltíssimes emocions. 

La sentència ha demostrat que, un cop més, la frase és certa. Espanya no és la Cuba de Batista, i cap persona jutjada a hores d’ara necessita que la història l’absolgui. És cert que hi ha persones ideologitzades entre els jutges i fiscals, igual que en qualsevol altre col·lectiu. Però també grandíssims professionals entre tots ells, que convé que no quedin silenciats sota algunes veus que de vegades es fan sentir massa fort i semblen unànimes. No ho són, i ho saben. A Madrid també hi ha jutges, igual que a Berlín en època de Frederic el Gran, disposats a decidir en contra de l’Emperador si això diuen les lleis i els fets, i per tant la justícia.

I també hi ha advocats que hi creuen.