“Busco l’equilibri entre la raó i l’inexplicable”
BarcelonaEl nou llibre de Guillermo Martínez només té un defecte (que en realitat és una virtut): es fa massa curt. Una felicidad repulsiva inclou onze narracions en tot just dues-centes pàgines que es devoren de pressa. Els lectors haurien d’anar amb compte, perquè l’escriptor nascut a Bahía Blanca el 1962 feia 26 anys que no publicava llibre de relats. Infierno grande (1989) va ser reconegut amb el Premio del Fondo Nacional de las Artes quan l’autor tot just tenia 27 anys i es doctorava en matemàtiques. Ara, cinc novel·les després -i havent aconseguit un èxit notable amb Crímenes imperceptibles, que va ser traduïda a 35 llengües i adaptada al cinema per Álex de la Iglesia-, Martínez ha tornat al format breu. “Al primer llibre, la mirada que predominava sobre el món era juvenil -explica-. Tenia certa predilecció pels gestos absurds, amb un punt fins i tot cínic. La mirada d’alguns contes era d’iniciació”.
¿També hi havia narracions en primera persona en què qui explicava la història seguia un currículum acadèmic idèntic al de l’autor i es criava en un entorn i amb una família similars? La resposta és afirmativa. “De vegades tinc la sensació d’escriure sobre el mateix personatge, però sempre hi ha petites variacions”, diu. Al relat que titula el llibre, Una felicidad repulsiva, un jove estudiant observa l’estabilitat i la perfecció d’una família de veïns a mesura que van passant els anys i l’admiració inicial deriva cap a l’enveja i la sospita al mateix temps que els seus van rebent bufetades. “En aquest cas partia d’una frase de Flaubert que diu que per ser feliç només calen tres condicions: ser imbècil, ser egoista i tenir bona salut -diu-. El meu personatge estudia si la felicitat de la família és possible o amaga alguna trampa”.
El I Ching y el hombre de los papeles, una de les narracions més tristes, torna a situar els lectors en unes coordenades que s’apropen a les de l’autor: un professor de matemàtiques pateix per la malaltia desconeguda de la seva filla -anys després que se li hagi mort el primogènit-; la dona li demana que li porti un exemplar de l’ I Ching, un llibre que és capaç de predir el futur, per saber si la nena sobreviurà o no. “¿Es pot perdre un fill per segona vegada? -es demana-. És una possibilitat de l’atzar, menys probable que si et passa només una vegada, però al capdavall possible. En bona part dels meus contes hi ha un pacte autobiogràfic que em permet situar-me per poder escriure. És una nota de versemblança que pot confondre el lector: pot arribar a creure que el que li explico va passar de debò. Aquest recurs m’apropa a l’il·lusionisme”.
Seduccions i fracassos
Les famílies esquerdades, les descobertes desagradables i les trobades sexuals inesperades fan acte de presència en bona part dels relats. Un dels més rodons és Un gato muerto, en què un home que acaba d’arribar a la ciutat se les té amb un felí insuportable al mateix temps que vol seduir una veïna. “Busco l’equilibri entre la raó i l’inexplicable -continua Martínez-. Hi ha una mirada propera a la ciència i la totalitat del món que no es deixa representar únicament a través de la racionalitat. La literatura es dedica a revelar alguna cosa que només pot ser explicada a partir de procediments literaris. L’existència humana té una part racional, però cal no menystenir el percentatge emocional ni l’estètic”. Tampoc el sobrenatural, que de tant en tant treu el cap.
