“Chirbes és l’escriptor de la traïció”

BarcelonaCada vegada que se li demanava quina era la “força més negra de l’Univers”, Albert Einstein donava la mateixa resposta: “L’interès”. BCNegra va dedicar ahir a la tarda una jornada a indagar en els personatges negres, les motivacions mesquines i la societat moguda per interessos poc nobles que retraten bona part de les novel·les del desaparegut escriptor valencià Rafael Chirbes.

“És un autor que es va situar en contra de l’establishment i dels corrents socials i que va generar una obra literària, en molts sentits modèlica, que ha començat a valorar-se des de fa poc -recordava el periodista i novel·lista Xavier Aliaga, que s’ha estrenat fa relativament poc en el gènere negre amb Dos metres quadrats de sang jove (Alrevés, 2014)-. Chirbes no va ser un autor que fes vida social d’escriptor, no va participar de les capelletes i va ser obsessivament íntegre. No es va començar a sentir reconegut fins que va rebre el Premio Nacional de narrativa el 2014”. Era l’última de la llarga llista de distincions que va aconseguir la novel·la En la orilla (Anagrama, 2013). Malauradament, Chirbes va morir el 2015, després d’un càncer de pulmó.

Aliaga va ser un dels quatre participants en la taula rodona d’ahir Els foscos fonaments de la corrupció, moderada pel periodista i exdiputat de la CUP David Fernàndez al Conservatori del Liceu. Com és habitual, va deixar anar unes quantes frases lapidàries. N’hi va haver de collita pròpia, com ara: “Enriquir-te a costa dels diners públics és més greu que posar el millor tros de pollastre al teu fill durant un sopar d’aniversari”. També hi va haver espai per a la cita, quan va recordar aquella roda de premsa en què Silvio Berlusconi, acusat de mil i una irregularitats, va proclamar: “La veritat no canvia res”. I el pitjor de tot, segons feia memòria Fernàndez, és que “no hi va haver rescabalament ni reparació ni res de res”. En el món que retraten els llibres de Chirbes, amb una escriptura impol·luta, lloada per Joanjo Garcia -l’autor d’ Aquell agost amb punt final (Bromera, 2015)-, hi havia també molta incomoditat: “En els millors moments aconsegueix transvasar al lector el patiment de les situacions que retrata”.

L’últim participant de la trobada, Juanjo Braulio, autor d’ El silencio del pantano (Ediciones B, 2015), va donar interessants pistes interpretatives sobre Chirbes: “Se li deia que era l’escriptor de la corrupció i de la crisi, però per a mi és l’escriptor de la traïció. I sovint parla d’aquella generació que a la dècada dels 90 rondaven els 40 anys. Era una generació bífida: o s’havien acomodat al poder o s’havien fet ionquis. Com deia el fotògraf Alberto García-Alix, mentre uns ens col·locàvem, els altres pensaven on es col·locarien”.

El purgant de la memòria

Juanjo Braulio va reivindicar una de les novel·les d’abans de la consagració de Chirbes, Los viejos amigos (2003). “Va d’uns amics que es reuneixen trenta anys després d’haver viatjat a Madrid per formar una cèl·lula del Partit Comunista -va dir-. S’han quedat calbs i estan grassos. El més important, però, és que ja no són el que eren. Hi ha una frase que sintetitza el que ha passat en part de la societat valenciana dels últims anys: “ Prefirieron curarse con la medicina del olvido en lugar de aprender con el purgante de la memoria ”.

Tant els tres novel·listes de la taula rodona com David Fernàndez van coincidir a descriure una societat que s’havia “desindustrialitzat apostant per la rajola” i que, a base del “familiarisme amoral” dels països mediterranis, va anar creant “uns vincles de lleialtat que van esdevenir vassallatge i servilisme”, segons va resumir Aliaga. Per a Joanjo Garcia, no n’hi haurà prou assumint els errors: “Hem de resoldre la manca d’identitat valenciana que arrosseguem des de fa dècades, i la novel·la pot ser un bon espai per a la cohesió”.