Cinc mirades expertes a ‘El Quixot’

Barcelona1.Andrés Trapiello / Escriptor

Matar el gentilhome de la Manxa

Andrés Trapiello (Manzaneda de Torío, 1953) és un dels escriptors més prolífics i polièdrics del panorama espanyol contemporani. Un dels seus interessos més persistents ha sigut Miguel de Cervantes i El Quixot. El 1993 va publicar la biografia Las vidas de Miguel de Cervantes -que Austral va reeditar el 2015-, on repassa el periple vital i creatiu de l’autor des de la multiplicitat de lectures del seu llegat: “Si visqués entre nosaltres, el continuaríem veient com se’l veia llavors: vell, solitari i fracassat -escriu-. N’hi ha que pensen que no seria així, i que el farien acadèmic, li comprarien unes ulleres noves i li penjarien una medalla dels parracs. Quina mentida”.

El 2004 Trapiello va publicar la novel·la Al morir Don Quijote (Destino), que començava justament amb la mort del gentilhome manxec i la represa de les aventures per part de Sancho Panza, que substitueix el seu amo pel batxiller Sansón Carrasco i tots dos continuen corrent món acompanyats del cavall Rocinante, Almanzor -l’ase de Sancho-, la cosina prenyada del Quixot, Antonia Melgar, i la mestressa de la casa del gentilhome traspassat, Quiteria Romero. Trapiello es convertia en el primer novel·lista que matava el personatge de Cervantes i construïa una ficció a partir de la desaparició del personatge. El 2014 va expandir una mica més la seva bibliografia cervantina amb una segona part, centrada en l’extinció de l’escuder, El final de Sancho Panza y otras suertes (Destino). En aquells moments, l’autor tenia clar que volia explicar el viatge a Amèrica de l’expedició “com a homenatge a Cervantes, que va intentar fer el mateix viatge i no se’n va sortir”. Per dotar de versemblança la història, Trapiello va llegir nombrosos “tractats de botànica de l’època, processos de la Inquisició a Amèrica, les obres del frare Bartolomé de las Casas i de gairebé tots els cronistes i, finalment, una multitud de bibliografia marítima”.

Un últim esforç titànic

L’autor va tancar llavors la seva relació ficcional amb El Quixot, però encara ha fet una aportació imprescindible més, l’actualització del llibre de Cervantes, “ puesto en castellano actual íntegra y fielmente ”. El volum, d’un miler de pàgines i publicat el 2015, va ser rebut amb divisió d’opinions. Trapiello es va defensar de les crítiques al·ludint a la voluntat d’adaptar “l’expressivitat” i el “col·loquialisme” de la llengua de Cervantes perquè els lectors d’avui puguin llegir la novel·la sense trobar-se amb paraules que els obliguen a agafar el diccionari o a submergir-se en llibres d’història.

2. Carme Riera 2. /

El “nacionalisme radical” llegeix Cervantes

“ El Quixot és un llibre tan absolutament important que no deixa indiferent a ningú, ni tan sols als nacionalistes radicals”, escriu Carme Riera (Palma, 1948) a El Quijote desde el nacionalismo catalán, en torno al Tercer Centenario (Destino, 2005). L’escriptora i catedràtica mallorquina va estudiar el rebuig del nacionalisme català de finals del segle XIX i principis del segle XX a l’obra mestra de Cervantes “com a representant de la raça castellana i de l’espanyolitat que no tenen en compte la perifèria”.

Riera recordava l’important estudi d’Anthony J. Close (1937-2010) La concepción romántica del ‘Quijote’ (Crítica, 1978), en què enfrontava les visions idealista i realista de la novel·la. A Catalunya es va optar per la visió realista. Amb motiu de les commemoracions del tercer centenari de la publicació d’ El Quixot hi va haver capçaleres que van preferir no parlar-ne, com ara ¡Cu-Cut!, La Tralla i El Diluvio, per evitar “la parafernàlia nacionalista espanyola”. D’altres van criticar l’ampul·lositat de les celebracions i alguns dels valors que transmetien. Riera recorda la polèmica entre el crític Josep Pijoan i Miguel de Unamuno, autor de l’assaig La vida de don Quijote y Sancho Panza (1905). Pijoan va oposar la figura del Quixot, “individualista i amb el cap ple de pardals”, a la del barceloní Antonio Moreno [l’home que rep a la ciutat l’heroi de Cervantes], “un burgès que treballa perquè els altres puguin tirar endavant”. En aquest sentit, Moreno representa “la Catalunya dinàmica” i el Quixot “l’Espanya desmanegada”.

Una exposició i un congrés

Aquell mateix any, Riera va comissariar l’exposició El Quixot i Barcelona, que es va celebrar al Tinell i que va comptar amb un bon catàleg editat a Lunwerg. Paral·lelament es va celebrar un congrés sobre el pas del Quixot per la capital catalana en el qual van participar alguns dels experts cervantins més destacats, entre els quals hi havia Jean Canavaggio, autor de Cervantes, vida y creación (2000), i Aurora Egido, autora de Cervantes y las puertas del sueño (1994).

3.

Cada temps té el seu ‘Quixot’’

A Francisco Rico (Barcelona, 1942) no li cal tornar a llegir El Quixot perquè se’l sap de memòria. Diu que la novel·la de Cervantes “ha quadrat els comptes” de més d’una editorial i aconsella, al 85% de lectors de l’Estat que encara no l’han descobert, que comencin per la segona part, perquè “és més senzilla”. L’actual director de la Biblioteca Clásica de la Real Academia Española -que l’any passat va publicar l’última edició definitiva de la novel·la i que enguany rescata el teatre cervantí- proposa començar per la part publicada el 1615: “Tothom sap per sobre què passa a la primera part i no cal tenir-la present”. Una opció encara més adequada és llegir la novel·la a trossos: “Es pot agafar per on es vulgui i se’n pot gaudir a partir de qualsevol fragment. De fet, els que llegeixen El Quixot cada dia, que són molts, hi accedeixen a partir de passatges concrets, agafats a l’atzar”.

De catàleg de vicis a institució

Expert en el Segle d’Or espanyol, Rico ha dedicat nombrosos estudis al cim de l’obra de Miguel de Cervantes. En l’última dècada han sigut recollits en tres llibres. El primer va ser Quijotismos (Ayuntamiento de Aldeamayor de San Martín, 2005), on entre altres coses recordava que “la primera edició que entronitzava El Quixot en el Parnàs suprem de la literatura va néixer a Anglaterra i per impuls d’un mecenes anglès, Lord John, baró de Carteret”, i que l’autèntica popularització de la novel·la va arribar a partir del 1755, quan el barceloní Juan Jolís en va publicar “una edició de butxaca en quatre volumets” fàcilment transportables. Rico també assegurava que “una de les raons per les quals els literats indígenes es miraven El Quixot amb recel era l’entusiasme que despertava entre els estrangers: ho veien com una sàtira de vicis característicament espanyols”.

Després de l’indispensable El texto del ‘Quijote’ (Destino, 2006), on a més d’analitzar el llibre s’ocupava “del conjunt d’operacions intel·lectuals i materials que suposa l’edició d’un text antic”, publicava Tiempos del ‘Quijote’ (Acantilado, 2012), on estudiava les etapes de la recepció de la novel·la de Cervantes: va passar de ser “obra d’entreteniment a clàssic” i “d’emblema de la nació espanyola” a esdevenir una “autèntica institució” venerada universalment. Rico exposa també la següent paradoxa: la perspectiva moderna traeix, en “major o menor mesura, el sentit original” del llibre, mentre que la perspectiva antiga “li resta part del valor i la vigència que continuem reconeixent-li”.

4. Martí de Riquer / Filòleg i escriptor

Cervantes, un marginat “sense prestigi” però genial

Martí de Riquer (Barcelona, 1914-2013) va llegir El Quixot quan era petit i el va anar estudiant a fons al llarg de la seva llarga i fructífera trajectòria. La primera vegada que el gentilhome apareix en un dels seus llibres va ser el 1967, quan va publicar Caballeros andantes españoles (Espasa Calpe), en què investigava com era la vida cavalleresca a l’Espanya del segle XV i la cristal·lització literària en novel·les com Curial e Güelfa, Amadís de Gaula i Tirant lo Blanc, arribant fins a la paròdia que Cervantes en faria a Don Quijote de la Mancha.

Dues dècades després -durant les quals va dedicar assajos als trobadors, a l’heràldica catalana, a les armes i armadures medievals i a la Chanson de Roland -, Riquer exploraria l’autoria d’El Quixot d’Avellaneda a Cervantes, Passamonte y Avellaneda (Sirmio, 1988). “La meva tesi és que l’autor d’ El Quixot apòcrif és Gerónimo de Passamonte, antic company de Cervantes a les campanyes militars italiana i grega”, explicava. La hipòtesi va generar divisió d’opinions entre els estudiosos: una part encara sostenen que l’autor del segon Quixot és l’enigmàtic Alonso Fernández de Avellaneda. Riquer va afegir una segona aportació problemàtica el 1989 a Cervantes en Barcelona (Sirmio). Després de llegir amb minuciositat Las dos doncellas -una de les Novelas ejemplares - i la segona part d’ El Quixot, va arribar a la conclusió que l’autor va viure a Barcelona l’estiu del 1610, probablement al número 2 del passeig de Colom.

Una paròdia memorable

La síntesi indispensable d’estudis cervantins de Riquer és Para leer a Cervantes (Acantilado, 2003). “ El Quixot és la paròdia d’un gènere literari, el de les novel·les de cavalleries -recordava poc després de la publicació del volum-. Fins llavors, molts moralistes havien escrit contra la lleugeresa i el contingut profà d’aquests llibres, però no se’ls va fer cas fins que va arribar Cervantes i va dir que llegir aquestes novel·les et feia més burro”. Quan va escriure la primera part d’El Quixot, l’escriptor va demanar a autors de renom de l’època que li escriguessin sonets preliminars, però “tothom el va rebutjar perquè era un autor sense prestigi”. Cervantes era un autor marginat però genial. “Sempre li van negar tot el que demanava”, assegurava Riquer.

5.Vladimir Nabokov / Escriptor

‘El Quixot’, “autèntica enciclopèdia de la crueltat”

Amb El Quixot, Cervantes va “inventar” la novel·la moderna. L’any 1951, Vladimir Nabokov (1899-1977) va dedicar-hi un curs a Harvard, del qual sortiria el volum Lectures on Don Quixote, publicat a títol pòstum el 1983. L’autor de Lolita i Foc pàl·lid hi analitza la transició entre l’èpica i aquell nou gènere, “la muda de la seva pell mètrica, el soroll dels seus passos, una sobtada i fèrtil barreja entre el monstre alat de l’èpica i la concreció en prosa de la narració d’entreteniment, que més o menys és un mamífer domesticat”. Per a Nabokov, El Quixot és l’evolució lògica de les novel·les de cavalleries, “amb més bogeria i vergonya i mistificacions”. No el situa entre els seus llibres preferits: “Les dues parts de la novel·la formen una autèntica enciclopèdia de la crueltat. Des d’aquest punt de vista és un dels llibres més bàrbars i desagradables que s’hagin escrit mai”, escriu abans de citar una llarga llista de les vexacions que pateixen els personatges de Cervantes.

L’escriptor rus considera la novel·la un exemple “molt medieval, groller i burlesc” abans d’assegurar que “la burla ve del dimoni”, a diferència de “l’humor autèntic”, que “ve dels àngels”. Igual que Les ànimes mortes, de Gógol; El casalot, de Charles Dickens, o Madame Bovary, de Flaubert, El Quixot no és un llibre que reflecteixi “la vida real”, sinó que és un “conte de fades”. “Ara bé, sense contes de fades com aquests el món no seria real”.

L’art d’escriure novel·les

Nabokov no és l’únic novel·lista que ha escrit sobre El Quixot. A El teló, que Tusquets va publicar el 2005, Milan Kundera (Brno, 1929) reprenia una de les idees de l’assaig L’art de la novel·la (Destino, 1987): “L’última pàgina del llibre es pot llegir com el sarcàstic final de la literatura precedent, la llegendària, mitologitzant, fantàstica i heroica -escrivia-. No obstant això, amb la perspectiva que dóna el pas de quatre segles, el novel·lista actual tendeix a veure en El Quixot un inici, en comptes d’un final: és el punt de partida d’un art nou, l’art de la novel·la”.