22/04/2015

Dos a zero

4 min
Dos a zero

Dissabte vaig entrar per primera vegada a la sala VIP del Camp Nou. Anava escortat per una hostessa que tenia les dents del mateix blanc higiènic que la barra del bar on es desplegava un esponerós servei de càtering. Abans de demanar una cervesa, mentre l’hostessa s’allunyava, vaig pensar breument en un antic company de feina -d’una feina adolescent, on corrien rius de Red Bull amb whisky a partir de les deu de la nit-: tenia una gran facilitat per aconseguir els telèfons de les noies que enriquien els showcases, les master classes i tota classe d’esdeveniments que anaven rubricats per la multinacional que ens tenia subcontractats a través d’una empresa que ens pagava sous miserables a canvi d’una entrega absoluta, de dilluns a divendres, i sovint també durant caps de setmana que mai no podíem recuperar, a diferència dels nostres superiors. El company trucava a les noies i hi quedava. De vegades m’enviava fotos acompanyat d’alguna d’elles. S’abraçaven en discoteques amb una copa a les mans. Compartien sopars en restaurants orientals, aixecant els bastonets i empetitint els ulls (cohibits pel flaix, estovats per l’alcohol). Una de les hostesses tenia família a Miami, i ell es va decidir a visitar-la un estiu. No en va tornar mai més, tot i que fa temps que la seva relació va passar a la història: les últimes notícies que n’he tingut -a través de Facebook- me’l mostraven corrent una marató, atlètic i saludable, com un autèntic young american.

A la sala VIP del Camp Nou hi havia, sobretot, empresaris. Una petita representació d’escriptors que havíem publicat llibre recentment hi havíem estat convidats per provar de difondre la nostra obra. Vaig engrapar el meu llibre de relats com una arma blanca i em vaig acostar a un grup de japonesos. Els vaig explicar a què em dedicava, però després d’escoltar les meves explicacions eufòriques es van acomiadar de mi amablement i es van desplaçar fins a l’altra punta de la sala. Llavors vaig provar sort amb un tercet d’homes repentinats que van voler saber si “jo també” era del partit d’en Duran i Lleida. Els americans amb qui vaig parlar a continuació només es van interessar per la il·lustració de la coberta. “ Is it a famous building?” Vaig dir que no, i d’un glop vaig liquidar el que em quedava de cervesa.

Evidentment, vaig tornar a la barra. Una hostessa diferent de la d’abans s’hi va acostar amb Carles Rexach. Quan l’exfutbolista i exentrenador es va quedar sol em vaig abraonar damunt seu per parlar-li del llibre. Si els meus arguments el convencien podia recomanar-lo als milers d’amics que deu tenir. Va escoltar les explicacions fent cara de tortuga i, a continuació, va signar-me un tovalló del càtering.

-Moltes gràcies, senyor Rexach -vaig dir.

-Digue’m Charly.

-Charly. Moltes gràcies.

Després d’una trobada tan poc encoratjadora, vaig desplaçar-me cap a la taula on hi havia una desena de safates amb daus de salmó. En vaig picar un parell d’una d’elles. Suraven enmig d’una petita piscina de soja.

-Dos a zero.

Un home amb una cinta negra al cap i un davantal blanc m’assenyalava des de l’altra banda de la taula amb el ganivet que utilitzava per tallar el salmó. Vaig aixecar el llibre per evidenciar que jo formava part del grupet d’escriptors que pul·lulava, desconcertat, per la sala VIP. En aquells moments, els meus companys s’encaminaven cap a l’entrada de la llotja. Ens havien advertit que no ens hi podríem quedar, però sí que ens era permès fer-hi un cop d’ull.

-Dos a zero -va repetir l’home.

La insistència volia dir que intentava transmetre’m un missatge. Vaig escoltar la seva història amb perplexitat: el tallador de salmó era capaç de predir els resultats dels partits gràcies a una tècnica secreta que no em podia explicar. Una vegada va posar en pràctica la seva habilitat apostant per internet una quantitat considerable de diners. Va encertar el resultat i va guanyar vint vegades més del que s’havia jugat. La setmana següent va fer el mateix i va tornar a aconseguir “una morterada d’euros”.

-Llavors, com és que continues aquí, tallant salmó?

La pregunta podia semblar desconsiderada, però els escriptors ja s’encaminaven cap al photocall -instal·lat a la mateixa sala VIP- per trobar-se amb el president del club.

-Aquest és el meu lloc. No em paguen malament. A més, la Cati -va aixecar el ganivet una altra vegada per assenyalar una hostessa-, la Cati està liada amb mi des de fa unes setmanes i la porto a passejar en cotxe per Montjuïc...

En comptes de jutjar precipitadament la coherència del discurs del tallador de salmó, li vaig dir que m’havia de fotografiar amb el president. La sessió estava a punt de començar i no podia perdre el meu gran moment promocional, on la màxima autoritat esportiva del país regalaria durant una mil·lèsima de segon un somriure al nostre estrany col·lectiu, sempre necessitat d’afecte.

-La propera vegada que torni a la tribuna parlem de la teva tècnica meravellosa.

-És un secret -va insistir.

Mentre caminava cap al grup, vaig prometre’m que no trepitjaria aquella sala mai més. Així mantindria allunyada la temptació de guanyar diners amb tanta facilitat com el tallador de salmó, perquè el meu sou és justet, mai no he creuat més de quatre paraules amb una hostessa i ni tan sols tinc cotxe.

stats