Emmanuel Carrère: “No sóc prou creient per ser ateu”
Barcelona“Aquest llibre és fruit d’un procés molt llarg, i tinc la impressió d’haver-hi començat a pensar fa més de vint anys -deia ahir Emmanuel Carrère en la presentació d’ El Regne (Anagrama), la seva última novel·la de no-ficció -. Les arrels d’aquest procés es troben en la meva pròpia experiència personal, d’acostament i dubtes sobre la fe cristiana”. En aquells moments, Carrère tenia 33 anys, havia publicat El bigoti i Hors d’atteinte i no sabia com continuar escrivint: ni tan sols sabia si faria res més. Feia poc que havia nascut el seu segon fill, no acabava d’estar bé amb la dona i, durant un breu lapse de temps, van tenir una mainadera digna d’una novel·la de Stephen King.
Carrère va ser “tocat per la gràcia” de la fe el 1990 i durant un parell d’anys va anar a missa aplicadament, igual que visitava la psicoanalista cada setmana, i va omplir diversos quaderns de reflexions sobre els Evangelis. Els va recuperar el 2011, quan va deixar córrer el guió de la sèrie de televisió Les revenants, sobre un grup de morts que tornen a la vida en una ciutat de muntanya. “En aquells moments estava convençut que podia fer una bona sèrie sobre sant Pau i sant Lluc, ambientada al segle I, durant els orígens del que llavors era coneguda com la secta cristiana -feia memòria ahir-. Vaig començar a rellegir els Evangelis i els Fets dels apòstols. Em va semblar que el millor era fer-ne un llibre. El meu fil conductor és Lluc, encara que jo sigui el narrador de la història”.
La subversió del cristianisme
Després d’una primera part en què explica la seva crisi personal, El Regne s’instal·la al segle I dC, quan sant Pau comença a predicar la fe cristiana en el vast Imperi Romà. Paral·lelament, els evangelistes comencen a treballar en els quatre textos que glorificaran la vida de Jesucrist. “El missatge dels Evangelis és un dels més revolucionaris i fins i tot és irrecuperable -confessava l’escriptor-. Hi ha una inversió total dels valors de l’època: s’hi pot llegir que els primers seran els últims, es fa una apologia de la feblesa... Això em sorprèn i m’atreu molt més que la resurrecció de Jesús o el fet que Maria fos verge. Aquests valors són autènticament subversius. L’Església és una institució que ha durat molt i que és molt poderosa, i en molts aspectes és contrària als seus orígens”. Carrère va recordar el seu agnosticisme, que guia tot el llibre: “No sóc prou creient per ser ateu”, va dir. Així i tot, ha aconseguit un viatge de 500 pàgines que dóna una visió meticulosa -i de vegades, arriscada- dels inicis del cristianisme, religió que ha marcat Occident fins a l’actualitat.
